Un nou treball de la Universitat de Barcelona ha analitzat l’eficiència en la captura de mosquits de dues espècies de peixos: la gambúsia (Gambusia holbrooki), una espècie invasora introduïda a Espanya el 1921 per controlar la malària, i el fartet mediterrani (Aphanius iberus), un peix autòcton en perill d’extinció. Els resultats mostren que la terbolesa causada per un excés d’algues -principalment per l’impacte de la creixent urbanització del territori i l’excessiva fertilització- fa disminuir significativament l’eficiència en la captura de mosquits en les dues espècies estudiades. Segons els autors, aquest resultat reforça la necessitat de mantenir una bona qualitat de l’aigua en les masses d’aigua continentals, que inclouen rius, embassaments, estanys i zones humides, per mantenir el control biològic dels mosquits. El treball, publicat a la revista Hydrobiologia,està signat pels experts Oriol Cano Rocabayera, Adolfo de Sostoa, Sergi Vargas i Alberto Maceda, de la Facultat de Biologia i de l’Institut de Recerca de la Biodiversitat de la UB (IRBio), i per Carles Aranda, del Servei de Control de Mosquits del Consell Comarcal del Baix Llobregat.
L’objectiu de l’estudi era analitzar l’eficiència en la captura de mosquits de la gambúsia i el fartet en diferents nivells de terbolesa de l’aigua, causada tant per algues com per argila en suspensió. Els resultats de les proves van demostrar que l’augment de la terbolesa produïda per l’acumulació d’algues redueix l’eficiència de les dues espècies un 32 % de mitjana, en comparació amb l’eficàcia en condicions de terbolesa inorgànica o amb aigua clara. «L’excés d’algues pot fer disminuir significativament l’eficiència en la captura de mosquits en les dues espècies pel fet que són depredadors visuals. En canvi, la terbolesa per sediments o inorgànica, que es presenta de forma natural en llacunes o sistemes deltaics, té un impacte nul, ja que aquests peixos estan adaptats a les particularitats lumíniques causades per aquest tipus de terbolesa», explica Oriol Cano. Aquests resultats mostren la importància de mantenir en bon estat rius, embassaments, estanys i zones humides. «És necessari reduir l’excés de nutrients i matèria orgànica d’origen antròpic a les masses d’aigua continentals, ja que fins i tot valors baixos de terbolesa, si és causada per un creixement excessiu d’algues en suspensió, pot trencar la interacció entre depredador i presa i dificultar l’acció dels depredadors en el control biològic dels mosquits», destaca Oriol Cano.
En el treball també es comparava l’eficàcia de la gambúsia i el fartet: les dues espècies van depredar de manera eficient les larves de mosquit comú (Culex pipiens), però la gambúsia va oferir una resposta més ràpida davant l’estímul visual de la presa, i la seva voracitat i taxes de consum van ser superiors tant en les proves de laboratori com en condicions seminaturals. «Ara bé, en ecosistemes naturals cal tenir en compte altres factors molt importants en el control biològic no estudiats aquí, com els efectes poblacionals (major o menor densitat de peixos) i la interacció d’aquestes dues espècies amb altres potencials depredadors de mosquits», apunta l’investigador. Actualment, la introducció de peixos exòtics com la gambúsia està prohibida en molts països a causa dels impactes col·laterals negatius (per exemple, competència o depredació) en peixos, amfibis i invertebrats. En aquest sentit, els autors destaquen la necessitat de prevenir noves introduccions indiscriminades de la gambúsia en masses d’aigua com basses, canals de rec i estanys particulars. «Junt amb la necessitat prioritària de millorar l’estat dels ecosistemes aquàtics, també fem una crida a les administracions perquè emprenguin un programa de reintroducció del fartet dotada econòmicament, per tal de recuperar part de la seva distribució natural perduda en poques dècades», conclou l’investigador.
