Els Gallecs, una àrea natural de més de 10 km2

!--akiadsense-->

Des de fa anys, alguns científics han opinat que, si volem preservar la biodiversitat de la Terra, hauríem de convertir la meitat de la seva superfície en espais protegits. La qualitat d’aquests espais, però, i no la seva quantitat, podria ser un factor molt més important a l’hota de tenir cura del major número d’espècies possible, especialment d’aquelles que tenen els hàbitats més petits. Això és el que es desprèn d’un estudi liderat per la Universitat de Duke (Estats Units), els resultats del qual han estat publicats recentment a la revista ‘Science Advances’. Segons afirmen els seus autors, els governs del món haurien d’augmentar la seva preocupació per la preservació i prioritzar alguns hàbitats clau fora de les zones protegides actuals. Al mateix estudi, els investigadors també identifiquen quines són les zones desprotegides on és més urgent posar-se a treballar per assegurar la supervivència de les espècies que hi viuen.

Encara que la teoria que diu que hem de protegir la meitat del planeta fos correcta, la pregunta continuaria sent quina meitat hem de protegir. La tendència general entre els governs és protegir les zones considerades “salvatges”, és a dir, les més remotes, fredes o àrides. El fet, però, és que sovint aquestes regions són l’hàbitat d’un número relativament petit d’espècies, i és per això que protegint la meitat de la Terra podria ser que, en realitat, no estiguessim protegint gaires més espècies que actualment. Per fer que aquesta mesura sigui el més eficient possible, els governs haurien de començar a protegir de forma prioritària alguns hàbitats clau que es troben fora de les zones protegides, parcs i reserves actuals, donant més importància a la tria exacta del llocs que no pas a la seva extensió. El treball de la Universitat de Duke es centra precisament en això, fent servir anàlisis geoespacials per veure quina superposició hi ha entre les àrees protegides actuals i els hàbitats de les 20.000 espècies de mamífers, ocells i amfibis que els científics coneixen més acuradament. Aquesta prova demostra que els esforços per a la conservació del medi ambient han millorat les possibilitats de supervivència de moltes espècies -gairebé la meitat dels ocells que tenen hàbitats reduïts tenen una part d’aquest dins d’una zona protegida- però hi ha omissions crítiques al nord dels Andes, als boscos costaners del Brasil i al sud-oest de la Xina, i la protecció de les zones més remotes del planeta no hi posaria remei.

La protecció de la natura salvatge és necessària pels serveis mediambientals que proporciona, amb la selva amazònica com a exemple més clar, però si el que es vol és salvar la biodiversitat cal identificar les espècies que encara no gaudeixen de cap protecció, com fa aquest estudi, i donar eines per a la seva conservació. Molts dels hàbitats clau que caldria protegir ja estan patint l’impacte de l’activitat humana, i és per això que no entren dins dels requisits per convertir-se en reserves naturals. Canviar això és, segons els investigadors, el primer pas per a una protecció dels éssers vius de la Terra que posi la qualitat per sobre de la quantitat.

Nou comentari

Comparteix

Icona de pantalla completa