De vegades no som conscients de l’origen dels productes que consumim i de com depenem estretament dels ecosistemes. Els porcs de qui obtenim el molt preuat pernil ibèric, per exemple, són una espècie autòctona de les deveses del sud-oest i oest de la Península, per on pasturen lliurement en l’última fase de la seva criança alimentant-se de glans. Les deveses són ecosistemes de gran importància ecològica i socioeconòmica: ocupen una superfície de més de 3 milions d’hectàrees a la península Ibèrica -un 23% de la superfície forestal a Espanya o el 14% de l’àrea total- i es troben sobretot a Andalusia, Extremadura i algunes zones de l’oest de Castella i Lleó i la Manxa. Tot i que no ho semblen perquè estan poc artificialitzades, són ecosistemes antròpics.
Les deveses ocupen grans extensions, de manera que parlem d’un sistema silvopastoral dinàmic on coexisteixen diferents usos (ramader, turístic, agrícola, etc) i espècies vegetals i animals. El clima és mediterrani i els sòls normalment són poc profunds, àcids i pobres en nutrients. L’estrat arbori està dominat per l’alzina i l’alzina surera i presenta sotabosc arbustiu i herbaci. Com a agroecosistema, proporciona beneficis socioeconòmics importants i múltiples serveis ecosistèmics però aquestes deveses, i totes les espècies que configuren l’ecosistema, estan en perill a causa d’un oomicet edàfic que infecta les arrels de les alzines i els provoca la malaltia del podriment radicular, que associat a altres factors ambietals es coneix popularment com la seca. Aquest pseudofong, de l’espècie Phytophthora cinnamomi, es pensa que té un origen exòtic. El podriment de les arrels provocat per Phytophthora spp. es va identificar en diferents parts d’Europa al llarg del segle XX. A la conca Mediterrània, el declivi de diferents espècies d’alzines es va identificar als anys vuitanta. El primer brot detectat a la península va ser a Extremadura el 1986.
Tot i tenir una distribució mundial, P. cinnamomi afecta sobretot a climes tropicals i subtropicals, mediterranis i temperats suaus, per la relació del seu desenvolupament amb la temperatura. L’oomicet provoca el podriment de les arrels, de manera que no poden absorbir l’aigua i els nutrients del sòl i, a poc a poc o sobtadament, arriba el pansiment i la mort de l’arbre. Per això la simptomatologia s’assembla a la que pot causar una sequera. Si s’observen les arrels infectades, destaca la manca d’arrels fines, essencials per l’absorció l’aigua. Està considerada una patologia complexa, ja que intervenen factors biòtics i abiòtics, la simptomatologia és molt inespecífica i pot provocar tant morts lentes com sobtades. De vegades el patogen no afecta algunes parcel·les de forma important i a tot i això s’hi troben molts arbres moribunds. Per això es creu que hi ha sinèrgies complexes entre espècies de microorganismes edàfics, un “còctel” d’espècies que de forma individual no són agressives però que, quan actuen juntes, provoquen la mateixa simptomatologia que P. cinnamomi en arbres que no estarien infectats.
En un clima àrid o semiàrid, l’augment dels episodis de sequera i els canvis dels patrons de precipitació anual associats al canvi global poden afavorir l’expansió del P. cinnamomi. Això s’explica per la complexitat del cicle vital de l’oomicet, consta d’una fase asexual i una altra sexual. Ecològicament, el P. cinnamomi es veu afavorit en condicions humides. Per tant, és en aquestes condicions quan es reprodueix més ràpidament (asexualment). Es generen una gran quantitat d’unitats infectives mòbils (zoospores) que, en presència d’aigua i una temperatura del sòl relativament elevada, infecten les arrels. Si hi ha humitat, una planta pot estar infectada i no mostrar símptomes mentre està produint zoospores. Per això, en climes o microàrees més fresques i humides, la mort de les alzines no és tan sobtada, de fet, pot arribar a allargar-se anys. A més a més, hi ha altres estructures de resistència: les clamidospores, que es formen asexualment i són les més abundants al sòl, i les oospores, que es formen sexualment i sobreviuen llargs períodes de temps al sòl. Amb tot això, el pitjor escenari seria el que es dona en zones àrides i semiàrides quan un període humit, en el que les zoospores han estat més infectives, ve seguit d’un període sec i molt càlid: el sistema radicular infectat no és capaç de resistir i l’arbre mor de forma sobtada.
La seca origina pèrdues greus en la producció de suro i glans i, en conseqüència, en les indústries associades i el turisme. Malauradament, l’expansió de la malaltia porta al deteriorament de les deveses i els monts que pot arribar a ser irreversible, perquè de moment no existeix una solució viable i eficaç. Algunes de les dificultats per la gestió del problema són el difícil diagnòstic , la rapidesa de la mort d’alguns exemplars, la dificultat d’aïllar arbres malalts o fer replantacions on hi ha hagut un focus, ja que el patogen està al sòl, o per la inviabilitat de tractaments individuals per les característiques i les grans extensions del terreny. Tampoc no és viable aplicar fungicides sistèmics de forma aèria perquè, a banda de que no està permès, l’absorció foliar del químic tindria un efecte sanador molt dèbil en les arrels. Existien intents d’aïllar el codi genètic dels exemplars que han resistit la seca per tal de plantar arbres més resistents, però si tenim en compte en compte que una alzina triga quaranta anys en produir glans, sembla que aquesta no és una solució òptima a curt o mitjà termini.
Malgrat totes aquestes dificultats, la comunitat científica i les institucions porten dècades estudiant possibles solucions mentre aprenen a conviure amb P. cinnamomi. Algunes de les recomanacions més simples passen per assegurar un bon drenatge del sòl, evitar moviments de terres que puguen ser focus, evitar cultius molt susceptibles al patogen o destruir els peus infectats. També és important el control dels plançons de viver. Molts dels esforços en la recerca s’han centrat en les interaccions dels hostes amb el patogen i les relacions amb els factors ambientals i antròpics, incloses les estratègies socioeconòmiques i de gestió de les deveses. Les esmenes de calci i l’aplicació de productes fosfonats han tingut efectes positius en la salut dels arbres però no suprimeixen l’inòcul. També s’ha demostrat en experiments controlats que l’aplicació de sinigrina, un compost químic que es troba en plantes de la família Brassicaceae, és efectiva en la supressió de l’inòcul, però la producció de la biomassa necessària per aplicar aquesta bioesmena en camp sembla inviable.
Se sap poc de la relació de la diversitat dels microorganismes del sòl amb la malaltia del podriment de les arrels. Un estudi recent de l’equip investigador del Departament d’Enginyeria Forestal de la Universitat de Córdoba, publicat a Nature Scientific Reports, se centra en l’anàlisi del microbioma dels sòls de la devesa amb tècniques moleculars. Es pretenia demostrar que els canvis en l’estructura i funcionalitat del microbioma del sòl pot afectar la salut dels arbres, a causa de canvis en la diversitat i l’abundància de taxons beneficiosos per a les defenses i la salut de plantes com les micorrizes i altres fongs patògens. Els resultats mostraven molta varietat i abundància d’ectomicorrizes relacionades amb la baixa defoliació i, en canvi, P. cinnamomi no era l’oomicet més abundant ni es relacionava directament amb els nivells de defoliació. A més a més, un fong del gènere Trichoderma sembla ser un agent de biocontrol, ja que la seva presència està molt relacionada amb l’absència o escasa presència de Phytophthora spp. De manera que aquest estudi conclou que la diversitat i composició de la comunitat de fongs i oomicets del sòl és determinant en la salut dels arbres.
Les interrelacions entre els microorganismes influeix directament sobre els patògens que afecten l’alzina, afavoreixen la capacitat d’absorció de les arrels i estimulen la seva resposta autoinmune. Les tècniques moleculars són, per tant, una eina molt potent per a protegir l’ecosistema i desenvolupar estratègies de biocontrol per a la gestió integral del podriment radicular dels alzinars de la devesa.
Andrea Vidal Durà (Castalla, 1989) és llicenciada en Ciències Ambientals per la Universitat de València, màster en Gestió de Sòls i Aigües per la Universitat de Lleida i doctora en Biogeoquímica Ambiental per la Universitat de Leeds (Anglaterra). Actualment treballa com a investigadora postdoctoral al departament de Biologia Animal, Biologia Vegetal i Ecologia de la Universitat Autònoma de Barcelona, concretament a l’equip d’Edafologia i Química Agrícola.
