Un projecte pioner vol reforçar les poblacions d’amfibis i salvar l’únic nenúfar autòcton de Catalunya

Una acció de gestió sostenible del cicle de l’aigua a la depuradora de Palau-saverdera (Alt Empordà) contribueix a conservar la natura i donar una doble funció ambiental a aquesta infraestructura

Reintroducció d'espècies a la llacuna de la depuradora de Palau-saverdera

Reintroducció d’espècies a la llacuna de la depuradora de Palau-saverdera | Diputació de Girona

El Consorci de la Costa Brava de la Diputació de Girona lidera un projecte pioner per afavorir la biodiversitat a l’estació depuradora d’aigües residuals de Palau-saverdera (Alt Empordà). L’objectiu és potenciar les seves funcions ecològiques i compatibilitzar-les amb les operacions de la planta. En aquest marc, s’ha naturalitzat una llacuna que ja acull una de les poblacions més grans de granota verda del Parc Natural dels Aiguamolls de l’Empordà, i també s’ha creat una bassa auxiliar per multiplicar els gripaus d’esperons i els tritons verds, que estan en perill d’extinció. En aquest mateix espai, es vol preservar l’únic nenúfar autòcton de Catalunya. D’aquesta manera, es reforça la multifuncionalitat de la planta com a estació de tractament d’aigües residuals i infraestructura verda que afavoreix la biodiversitat, els serveis ecosistèmics i l’educació ambiental.

Els últims anys, als aiguamolls de l’Empordà i a gairebé a tota la plana s’han extingit diverses espècies d’amfibis, com ara el tòtil, el tritó palmat, el tritó verd i el gripau d’esperons. Aquest darrer, a més, està en una situació molt vulnerable arreu del país, amb només sis poblacions reproductores aproximadament. Per això, s’han endegat diferents programes de reintroducció. La regressió també afecta espècies resistents i abans molt abundants, com és el cas de la granota verda. La vulnerabilitat no és només cosa dels amfibis a l’Alt Empordà sinó que és un problema global. Segons la Plataforma Intergovernamental sobre Biodiversitat i Serveis dels Ecosistemes, un 60% d’espècies d’amfibis estan amenaçades a causa de diversos motius:

– l’alteració i destrucció dels seus hàbitats per canvis en els usos del sòl.

– dessecació per sobreexplotació de torrents i aqüífers.

– disminució de la humitat ambiental i dels hàbitats efímers a causa del canvi climàtic.

– introducció d’espècies exòtiques invasores.

– pèrdua de qualitat dels hàbitats per la contaminació.

– fragmentació o aïllament de les poblacions.

– abundància de carreteres i mortalitat causada pdf atropellaments.

– malalties emergents d’origen víric i fúngic que provoquen extincions massives de poblacions i espècies d’amfibis. La més letal i coneguda és la quitridiomicosi, i a mateixos aiguamolls de l’Empordà, el 2016 es va detectar aquest fong, tot i que de moment no hi ha provocat cap episodi de mortalitat massiva.

Granota morta quitridiomicosi

Una granota morta a causa de la quitridiomicosi, que s’alimenta de la pell dels amfibis | Forrest Brem (CC)

La situació de risc dels amfibis té una incidència directa en el medi ambient perquè són bioindicadors, és a dir, l’estat de les seves poblacions indica la qualitat de l’entorn on viuen, tant del medi aquàtic com terrestre per la seva condició dual. La característica més important que converteix els amfibis en bioindicadors és la seva pell, molt permeable a contaminants dissolts a l’aigua, la pluja àcida o les radiacions solars.

És per totes aquestes raons que el Consorci de la Costa Brava ha impulsat la naturalització de la planta de tractament d’aigües residuals de Palau-saverdera, valorant la seva connectivitat ecològica amb el Parc Natural dels Aiguamolls i el gran potencial de la llacuna per al refugi i la reproducció de diferents espècies d’amfibis. Aquests dos factors i la distribució biogeogràfica de Catalunya l’han convertit en un punt estratègic per a la reintroducció, reproducció i expansió del gripau d’esperons i també beneficiarà moltes espècies que contribueixen al control natural de plagues i a la pol·linització dels cultius. Així, les actuacions previstes són:

– Adequació de la llacuna, amb un marge d’herbes i rampes que permeten l’accés i sortida de l’aigua tant d’amfibis com d’aus i mamífers que caiguin accidentalment.

– Creació d’una bassa auxiliar per a reintroduir espècies amenaçades. Serveix de primer punt d’alliberament per controlar-ne la població i evitar que altres espècies les depredin. La nova bassa d’amfibis de l’EDAR actua com una bassa auxiliar, temporal i complementària a la llacuna, i s’hi han començat a alliberar larves procedents d’espais en risc imminent de dessecació, a les quals es farà un seguiment.

– Gestió ecològica de les zones verdes. A la zona enjardinada de les instal·lacions, es prioritza l’ús d’espècies autòctones i s’evita l’ús de fitosanitaris. També s’aplica una gestió diferenciada de les zones de gespa i algunes àrees se seguen menys sovint perquè evolucionin cap a prats o herbassars. Així hi ha més diversitat vegetal i s’afavoreix que hi floreixin moltes espècies, beneficiant els pol·linitzadors i altres insectes.

– Creació de microhàbitats de rocalla i troncs d’arbre que s’utilitzen com a espais d’alimentació, cria i refugi.

– Introducció del nenúfar blanc, l’únic nenúfar autòcton de Catalunya. Actualment només n’hi ha poblacions aïllades a uns quants punts del país. Els introduïts a la llacuna tenen l’origen en una població silvestre autòctona de l’estany de Castelló d’Empúries i Palau-saverdera, segons el botànic Estanislau Vayreda. La incorporació d’aquesta espècie ha estat gràcies a Ramon Ribas, de Serra de Daró, el naturalista Jordi Sargatal i el Viver Tres Turons.

Nou comentari