La constatació que la majoria de virus que causen malalties en humans tenen l’origen en altres animals, com és el cas del SARS-CoV-2, el causant de la pandèmia de Covid-19, però també de molts altres, ha fet que alguns científics estiguin intentant elaborar una mena d’escala de predicció de risc zoonòtic per saber quins podrien ser els següents a arribar a nosaltres. Tal com explica un estudi publicat fa poc a la revista ‘PLOS Biology’, però, aquestes prediccions tenen un valor limitat i, en cap cas, l’èxit que s’espera d’elles. Segons els seus autors, la doctora Michelle Wille de la Universitat de Sydney (Austràlia) juntament amb Jemma Geoghegan i Edward Holmes, l’objectiu hauria de ser fixar-se en la interacció entre humans i animals i fer una vigilància vírica intensiva.
La pregunta de quin animal o quin virus serà el proper a arribar als humans ha originat investigacions per saber quines famílies víriques i quins hostes és més probable que puguin mutar i afectar els humans i que, a més, estiguin prou en contacte amb persones com per permetre-ho. El problema, segons aquest darrer estudi, és que les bases de dades de què es disposa, malgrat les dècades de feina invertida, són molt petites. Probablement, fins i tot d’entre els mamífers, d’on és més probable que provingui la propera pandèmia, només en coneixem un 0,001%, com passa amb els virus que afecten la resta d’animals. A més, com és lògic, aquestes dades acostumen a ser sobre virus que ja infecten humans o bé animals de granja, que se què ja se’n coneix el potencial zoonòtic. Així, la majoria d’animals no han estat examinats per conèixer quins virus els afecten i de quins són portadors, i la velocitat a què evolucionen fa pràcticament impossible mantenir-les al dia o que tinguin un valor significatiu.
En comptes de fer això, Wille, Geoghegan i Holmes aconsellen un nou punt de vista, consistent a prendre mostres a gran escala tant d’humans com d’animals als indrets on tenen més relació. Això, tot i que no permetria predir res, sí que facilitaria una detecció molt més ràpida en el moment en què passessin a les persones i abans no es convertissin en un problema de salut impossible d’aturar, com va passar amb el SARS-CoV-2 entre finals de 2019 i principis de 2020. Amb un nivell de vigilància com aquest, una pandèmia global seria, si no un problema del passat, una possibilitat molt més remota.
