Els repel·lents d’insectes són un mecanisme de protecció contra les picades de mosquit, ja sigui per les molèsties que ocasionen per sí mateixes o per la seva capacitat de transmetre malalties com la malària, el dengue, el zika o el virus del Nil Occidental. Alguns d’aquests productes, però, són potencialment letals per a uns dels animals que controlen, de forma natural, les poblacions de mosquits: les salamandres. Durant la seva fase larvària, s’alimenten de larves de mosquits, impedint que els seus números creixin sense mesura, però els repel·lents que contenen una substància anomenada picaridina podrien ser letals per a elles, segons afirma un estudi publicat a la revista ‘Biology Letters’ i elaborat per investigadors de l’Institut Cary d’Estudis Ecosistèmics (Nova York, Estats Units). El treball, de fet, és el primer que indica que concentracions “habituals” de picaridina en l’aigua estan directament relacionades amb la quantitat de mosquits adults que hi ha en un lloc determinat.
Els productes químics dels repel·lents d’insectes acaben arribant als ecosistemes aquàtics a través de les clavegueres, i és per això que els científics es van interessar per quin és el seu impacte tant en les poblacions de larves de mosquit com en les dels seus depredadors, les larves de salamandra. L’estudi va consistir en la prova dels efectes de dos dels químics més emprats en repel·lents d’insectes -DEET i picaridina- en larves de salamandra i de mosquit, exposant-los a tres nivells de concentració diferents de cadascun d’aquests productes, corresponents a fórmules comercials disponibles al mercat. Als mosquits en estat larvari, cap dels productes ni de les concentracions els va fer absolutament res i van madurar de manera normal. Les larves de salamandra, en canvi, van començar a mostrar problemes de desenvolupament al cap de quatre dies d’exposició a la picaridina i, al cap de 25 dies, entre un 45 i un 65% d’elles havia mort. Els resultats van sorprendre enormement els científics, que van poder comprovar la gran mortalitat i les deformitats de les salamandres exposades a la picaridina. De fet, les malformacions van ser difícils de registrar i estudiar amb deteniment perquè les larves morien massa ràpid.
Tot i això segons els tests LC50, que es fan servir per determinar la toxicitat mediambiental dels productes químics, la picaridina és un producte “segur”. Aquestes proves, que es basen en una fase del cicle vital d’una sola espècie, observen quan triga a morir la meitat de la població exposada a quantitats cada cop més grans d’un producte químic, en condicions de laboratori i al llarg de quatre dies. Els problemes de les larves de salamandra amb la picaridina, però, es manifesten després del quart dia i l’impacte ecològic de la substància no és, en cap cas, negligible, encara que pugui superar una de les proves de toxicitat més comunes.
Si els efectes de la picaridina són tan mortífers en un ambient controlat, els que té a la natura podrien ser molt més grans, en sumar-se a tots els altres condicionants de la vida salvatge: competició, depredació, recursos disponibles, interaccions socials… l’impacte de la picaridina fins i tot en les larves que aconseguissin sobreviure podria ser fatal per a les seves poblacions. Com que els mosquits tenen una temporada reproductiva més llarga i amb més postes que les salamandres, a més, tenen més possibilitats de fer créixer les seves poblacions que les salamandres que, amb períodes de posta molt més controlats, podrien veure anihilades les seves larves per un augment estacional de repel·lents a les aigües. Així doncs, podrien trigar un any sencer a recuperar-se mentre els mosquits continuarien sent cada cop més. La tasca dels científics a partir d’ara, doncs, és continuar investigant la relació entre els repel·lents, els amfibis i altres factors ecològics per conèixer extensament l’abast d’aquest problema.
