A dia d’avui, i des dels anys 50 del segle passat, la majoria de plàtans que es consumeixen a tot el món són de la varietat Cavendish. Aquests plàtans, però, són molt vulnerables a una malaltia d’origen fúngic que ataca les seves arrels i acaba matant els arbres. Com va passar amb la fil·loxera a les vinyes europees de finals del segle XIX i principis del XX aquesta malaltia, anomenada malaltia de Panamà, podria eliminar la totalitat dels cultius mundials de plàtans.
D’una manera relativament semblant el que va passar aleshores, hi ha una cursa aferrissada per trobar la forma de protegir les plantes del fong i, al mateix temps, que els plàtans continuïn sent saborosos per als humans. Una espècie de plàtan silvestre podria ser l’única esperança de protegir el cultiu mundial de plàtans. Endèmica de Madagascar, com moltes altres espècies d’aquella illa ha evolucionat d’una manera diferent a la resta de plàtans i podria ser que tingués una resistència genètica no només a la sequera sinó, també, a la malaltia de Panamà. Aquesta espècie, però, la possible salvació d’una de les indústries agrícoles més grans del món, està amenaçada críticament d’extinció, fins al punt que només en queden cinc exemplars en estat salvatge.
Els plataners Cavendish, d’on prové la immensa majoria de la producció mundial d’aquesta fruita, no es reprodueixen per llavors sinó que són clons, és a dir, no han estat sembrats sinó que són esqueixos d’esqueixos d’una sola planta -estèril- que ha estat plantats directament a terra durant dècades. Així doncs, que un sol exemplar d’aquesta varietat hagi patit la malaltia i n’hagi mort assegura que la resta de plataners del món poden contagiar-se ràpidament perquè són exactament igual de susceptibles. Com amb l’insecte de la fil·loxera, a més, el fong que produeix la malaltia de Panamà no ha pogut ser controlat mitjançant cap fungicida.
A dia d’avui, la malaltia de Panamà es troba reclosa a Àsia tot i que, en dues ocasions, s’han hagut d’organitzar quarentenes a Austràlia per contenir la propagació del fong. En cas que finalment arribés a Amèrica, on es cultiven la majoria de plàtans que es consumeixen al món, podria destruir pràcticament toa la producció global en molt poc temps.
Això, de fet, ja va passar una vegada: fins els anys 50 del segle XX, la varietat de plàtan més cultivada no era la Cavendish sinó la Gros Michel. Unes dècades abans, però, la mateixa malaltia que ara amenaça amb acabar amb els Cavendish va començar a estendre’s fins a destruir-ne gairebé tots els exemplars i, a dia d’avui, en queden molt pocs. Va ser aleshores quan la varietat Cavendish es va convertir en la més emprada. Provinent de les illes Maurici, rep el seu nom de William Cavendish, duc de Devonshire, propietari de la casa on, el 1830, el jardiner Joseph Paxton va plantar la planta d’on, ara, provenen la majoria de plàtans que es consumeixen al món.
Científics d’arreu del món han cridat l’atenció sobre la necessitat urgent de conservar els cinc plataners de Madagascar supervivents ja no només per salvar l’espècie sinó, també, per garantir que els humans puguem continuar consumint plàtans en un futur. En el pitjor dels casos, però, el futur sense plàtans podria ser molt més proper que no ens pensem.
Per investigar amb detall les seves propietats, el primer que cal fer és salvar l’espècie, que fa poc que la Unió Internacional per a la Conservació de la Natura ha posat a la llista vermella d’espècies críticament amenaçades. Tot i que el plàtan de Madagascar té les llavors a l’interior de la fruita, cosa que la fa poc desitjable per al consum humà, un híbrid entre aquesta varietat i la Cavendish podria donar com a resultat un nou tipus de plàtan que fos, al mateix temps, resistent i saborós, aconseguint que els humans puguem continuar consumint-los i que la gran indústria basada en ell, i les feines que en depenen, puguin perviure.
3 
