Entre els anys 1970 i 2018, l’abundància de taurons i rajades als oceans del món va caure fins a un 71%. Aquesta és la conclusió principal a què ha arribat un estudi elaborat per un equip internacional de científics liderats per Nathan Pacoureau, biòleg de la Universitat Simon Fraser, al Canadà. Tal com han explicat els mateixos experts en presentar els resultats de les seves investigacions a la revista ‘Nature’, “la sobrepesca és la primera causa de pèrdua de fauna marina”, un perill que afecta directament els taurons i les rajades encara que no siguin, en principi, els primers objectius de la indústria de la pesca.
Tot i que fa dècades que se sabia que les poblacions d’aquests animals s’estaven reduint i que moltes espècies estaven en perill d’extinció, mesurar els riscs i quantificar la pèrdua de població sempre ha estat difícil, especialment pel que fa als depredadors més grans que vuien a alta mar. Així, els científics van decidir calcular dos indicadors prou coneguts per conèixer quina era exactament la situació.
El primer és el Living Planet Index, una mesura dels canvis en l’abundància que resulta de 57 paquets de dades recollides al llarg del temps sobre 18 espècies de taurons i rajades. El segon, el Red List Index, que mesura els canvis en el risc d’extinció de les 31 espècies conegudes de taurons i rajades.
Així és com es va arribar a la conclusió que, des de 1970, i coincidint amb un augment del 1.800% de la pressió pesquera relativa, les poblacions de taurons i rajades s’ha reduit en un 71%, una caiguda tan gran que ha posat en perill d’extinció vint-i-quatre d’aquestes espècies que tenen una funció ecosistèmica molt important, tres quartes parts del total. De totes elles, el tautó de mans llargues, el peix martell i el peix martell gegant es troben en perill crític d’extinció.
Sovint la captura de taurons i rajades és accidental, atrapats mentre els pescadors busquen tonyines o peixos espasa, però cadascuna d’aquestes morts inoportunes és un cop per a l’espècie perquè, a diferència de la majoria de peixos, arriben a la maduresa sexual molt tard i es reprodueixen menys, en un cicle vital que en aquest aespecte s’assembla més al dels mamífers.
Les captures en grans quantitats, doncs, són un perill molt gran per a aquests animals, i les seves poblacions es redueixen visiblement amb molta més facilitat que no pas les d’altres espècies de peixos. Precisament, una de les recomanacions principals dels responsables d’aquest estudi és l’establiment de “prohibicions estrictes i límitacions de captures amb base científica”, l’única manera, creuen, d'”evitar el col·lapse de les poblacions” i, per tant, “la disrupció de les funcions ecològiques”.
