L’any 2006, la Unió Astronòmica Internacional va establir una definició de planeta que feia que, per ser considerat com a tal, havia de ser la força gravitacional més gran de la seva òrbita. Com que l’enorme Neptú afecta l’òrbita del seu veí Plutó que, a més, comparteix òrbita amb gasos glaçats i objectes del cinturó de Kuiper, el fins aleshores darrer planeta del nostre Sistema Solar va perdre el seu estatus. Un estudi publicat fa poc a la revista ‘Icarus’, però, contradiu aquesta teoria. Des de l’Institut Espacial de Florida, afirmen que aquest estàndard per classificar què és un planeta i què no no és consistent amb la literatura científica dels darrers dos segles, per la qual cosa hauria de ser considerat invàlid i s’hauria de tornar a Plutó a la llista amb Mercuri, Venus, la Terra, Mart, Júpiter, Saturn, Urà i Neptú.
D’entre els estudis científics publicats durant els darrers 200 anys només n’hi ha un, de 1802, que faci servir “l’òrbita neta” com a requeriment perquè un cos celeste sigui classificat com a planeta, i es basava en un raonament que fa temps que va ser descartat. La definició de la UAI, segons afirmen els responsables de l’estudi, voldria dir que l’objecte fonamental de la ciència planetària, és a dir, els planetes, es defineixen en base a un concepte que ningú no fa servir en els seus estudis i, a més, deixaria fora de la categoria el segon planeta més complex i interessant del Sistema Solar.
A dia d’avui, revisant la literatura científica, es poden trobar més d’un centenar d’exemples recents on els científics planetaris fan servir “planeta” d’una manera que contradiu la regulació de la UAI però ho fan perquè, funcionalment, és molt més útil. Així doncs, la definició hauria de canviar. En el seu parer, la revisió de la literatura científica mostra que la divisió real entre els planetes i els altres cossos que hi ha a l’espai, com ara els asteroides, es va establir el 1950 quan Gerard Kuiper va publicar un estudi on els distingia segons el seu mecanisme de formació. Tot i això, fins i tot aquesta raó ja no es considera vàlida per determinar què és un planeta i què no.
Així doncs, els científics consideren que aplicar el raonament de l’òrbita a Plutó és erroni i que els planetes s’haurien de definir segons les seves propietats intrínseques, que no canvien, en comptes de les dinàmiques de la seva òrbita, que no són constants.” Un element a tenir en compte, per exemple, podria ser si un cos celeste és prou gran com perquè la seva gravetat li permeti ser esfèric, cosa que no és una definició que considerin arbitrària perquè és un moment important en l’evolució del cos planetari i que inicia la geologia activa. Plutó, per exemple, té un oceà subterrani, una atmosfera amb diverses capes, compostos orgànics, restes de llacs antics i diverses llunes. En aquest sentit, és més dinàmic i viu que Mart i que la majoria dels altres planetes del Sistema Solar. De fet, l’únic que té una geologia més complexa que Plutó és la Terra.
1 
1 
