A la constel·lació de Cassiopeia, a uns 21 anys llum de la terra, hi ha un planeta anomenat HD219134 b. La seva massa és gairebé 5 cops més gran que la del nostre planeta i, per això, s’engloba dins la categoria de “súper-Terres”, i és tan a prop de l’estrella que orbita que, allà, un any només dura tres dies. Encara té una altra diferència amb el nostre món, però: el seu nucli no està fet de ferro sinó de calci i al·lumini. És per això que els científics pensen que també conté grans quantitats d’òxids d’alumini com, per exemple, robís i safirs. Això, almenys, és el que afirma un equip d’astrofísics de les universitats de Cambridge (Anglaterra) i Zuric (Suïssa) en un article a la revista científica ‘MNRAS’.
De fet, aquest planeta formaria part d’una nova categoria d’exoplanetes. Els investigadors que estudien la formació de planetes fan servir models teòrics i comparen els seus resultats amb les dades que obtenen de les observacions dels telescopis. Segons han descobert, durant la formació de les estrelles com el Sol, els astres estaven envoltats d’un disc de gas i pols a partir del qual es van formar els planetes. Els planetes rocosos, com ara la Terra, es van crear de les partícules sòlides que van quedar quan el disc de gas es va dispersar. Aquests materials es van anar condensant a mesura que el disc es refredava, ajuntant materials com ara ferro, magnesi i silici. És per això que la majoria, com la Terra, tenen un nucli de ferro, i es pensava que totes les “súper-Terres” s’havien format seguint un patró semblant.
Hi ha regions, però, més a prop de l’estrella, on les temperatures són molt més altes. Allà, la composició química del disc de gas és diferent i, amb els models elborats pels científics, van provar com seria un planeta rocós format en un ambient com aquest. El resultat va ser que el ferro hi seria gairebé inexistent i que, en canvi, a més de magnesi i silici, hi hauria molt més calci i alumini. Per això aquests planetes, a diferència de la Terra, no tenen camp magnètic. Com que la seva composició és diferent, a més, el seu refredament i la seva atmosfera difereixen molt de les altres “súper-Terres”. La seva densitat és entre un 10 i un 20% més baixa que la del nostre planeta. Les altíssimes temperatures d’aquests planetes, que poden vorejar els 3.000ºC, ho podrien explicar en la presència de grans oceans de magma, però els científics no n’estan segurs.
De moment, però, han trobat tres candidats a formar part d’aquest nou tipus de “súper-Terres”. Un d’ells, 55 Cancri e, es va fer famós l’any 2012 com “el diamant del cel” perquè els investigadors pensaven que estava format principalment per carboni. Ara, però, han abandonat aquesta idea i pensen que, en canvi, està format de safirs.
