Els efectes perjudicials del canvi climàtic no només es notaran en les condicions de vida dels humans i de la fauna i la flor del planeta sinó, també, en l’economia, fins i tot -i especialment- en el cas dels països més rics del món. Segons un estudi on han participat investigadors de la Universitat de Cambridge (Anglaterra) i que ha estat publicada per l’Oficina Nacional de Recerca Econòmica (NBER) del Regne Unit, totes les nacions de la terra, independentment de si són riques o pobres, càlides o fredes, estaran patint efectes severs de l’escalfament global en les seves economies en una data relativament tan propera com l’any 2100. Això, és clar, si no es redueixen dràsticament les emissions de gasos d’efecte hivernacle.
Si es llegeix detalladament l’informe publicat per la NBER, es veu clarament com els càlculs dels investigadors indiquen que les economies dels països rics i freds patiran, majoritàriament, un impacte econòmic superior al que rebran els Estats més pobres i càlids. En un escenari on no es redueixin les emissions, la temperatura global pujaria fins a 4ºC per sobre dels nivells preindustrials. A nivell global, el 7% de la riquesa de la Terra desapareixeria. El PIB dels Estats Units caigués un 10,5% i el del Canadà un 13%. Països com el Japó, l’Índia i Nova Zelanda en perdrien un 10%, mentre que el de Suïssa cauria un 12%, el de Rússia un 9% i el del Regne Unit, un 4%. Si es compleixen els Acords de París, en canvi, les pèrdues, fins i tot en el cas dels dos països nord-americans, es podrien mantenir per sota del 2% del PIB.
Les raons darrere aquestes diferències són diverses, i la primera no és la temperatura absoluta sinó la seva desviació de la mitjana històrica. Hi hagi onades de fred o de calor, inundacions, sequeres o altres desastres naturals, el que importa pel que fa a l’impacte en l’economia és la diferència amb les condicions normals del país. Si no es prenen mesures per mitigar les emissions i adaptar-se als canvis que vindran independentment de l’èxit que es tingui en la reducció d’emissions, les pèrdues per a les economies de tot el món seran enormes independentment de les seves condicions actuals.
En el cas del Canadà, per exemple, s’està escalfant el doble de ràpid que la mitjana de la Terra i, per tant, els riscos a què s’enfronten les seves infraestructures i les comunitats que viuen a les zones costaneres i septentrionals del país són enormes pel que fa a la seva salut i benestar, als seus ecosistemes i a la seva indústria piscícola. Al Regne Unit, d’altra banda, les altes temperatures d’aquest estiu van causar que les vies del tren es dobleguessin, l’asfalt de les carreteres es fongués i milers de persones quedessin atrapades, amb el cost econòmic que se’n deriva. Situacions així, a més, seran cada cop més habituals si no es prenen mesures que no només han d’anar en el camí de l’adaptació sinó, també i especialment, en el de la reducció d’emissions.
Segons la majoria de científics, adaptar-nos al canvi climàtic ens costaria uns 30 anys ja que no només les infraestructures sinó també el nostre comportament hauria de canviar. Si ho fessim en només 20 anys, l’economia encara se’n ressentiria i, el 2100, l’economia mundial s’hauria reduit un 4%, molt menys que les prediccions més pessimistes però, tot i això, un cop molt important i que podria provocar grans problemes. És per això que, a més de mirar de reduir els impactes del canvi climàtic en les economies de cada país a través d’aquest tipus d’adaptacions, també cal que la pujada de les temperatures sigui tan baixa com sigui possible, i l’única manera viable actualment per aconseguir-ho és reduir ràpidament la nostra contribució a l’escalfament global.
