No tots els exemplars d’una mateixa espècie són idèntics: sovint existeix una variabilitat molt marcada dins una mateixa població, i fins i tot aquestes diferències morfològiques es tradueixen en un comportament diferent. Un nou estudi de la UB demostra que la pesca altera el repartiment de recursos i, per tant, la conducta de dues tipologies d’una mateixa espècie de peix, la grívia atlàntica (Labrus bergylta). Aquests resultats, publicats a la revista Marine Ecology Progress Series, posen de manifest que la pesca dificulta la comprensió de com han evolucionat les característiques de les espècies en els ecosistemes explotats, ja que influeix en la manera com actuen i s’alimenten els animals. A més, els resultats també reforcen la importància de les reserves marines per poder entendre el comportament originari d’aquests ecosistemes abans de la intervenció humana. L’article està signat per Lluís Cardona, Álex Aguilar i Fabiana Saporiti, investigadors del Departament de Biologia Evolutiva, Ecologia i Ciències Ambientals i de l’Institut de Recerca de la Biodiversitat (IRBio) de la UB. En el treball també hi participen experts de l’Institut Espanyol d’Oceanografia i de la Universitat d’Essex (Regne Unit).
L’existència de formes diferents d’una mateixa espècie, anomenades morfotips, és freqüent en els animals vertebrats i depèn en gran mesura de l’abundància de les preses disponibles durant els primers anys de vida, així com de la competència amb altres congèneres. Per esbrinar si dos morfotips d’una mateixa espècie difereixen en l’ús dels recursos i si aquesta diversitat està afectada per la pesca, l’equip de la UB va engegar un estudi sobre la grívia atlàntica, un peix de l’ordre dels perciformes i la família dels làbrids, molt comú a les costes del nord de la península Ibèrica i a les costes atlàntiques d’Europa. Els investigadors van comparar els patrons d’ús de l’hàbitat i l’alimentació de dos morfotips d’aquest peix, un de llis i un altre amb taques, en dos hàbitats diferents: les illes Cies (Vigo), una àrea marina protegida on no es permet la pesca recreativa, i en zones contigües obertes a la pesca. Amb aquest objectiu, primer van estudiar visualment la quantitat d’exemplars de cada morfotip en les dues àrees i després van fer servir tècniques d’anàlisi d’isòtops estables de carboni i nitrogen per esbrinar les diferències en el tipus d’alimentació.
Els resultats mostren que els dos morfotips difereixen de manera consistent en l’ús que fan de l’hàbitat tant dins com fora de la reserva marina, però només a la reserva marina difereixen també en la seva alimentació. Segons els investigadors, això seria degut al fet que la pesca, en reduir la població de peixos, redueix la competència intraespecífica. «El repartiment dels recursos entre aquestes dues varietats depèn de la densitat, de manera que el comportament actual en zones obertes a la pesca no és informatiu sobre els seus nínxols tròfics originals. Això posa de manifest que molts dels trets que veiem en espècies salvatges explotades poden tenir més a veure amb aquesta explotació que no pas amb adaptacions al medi natural, ja que aquest ha estat transformat pels humans», explica Lluís Cardona. Aquestes conclusions demostren la importància dels espais protegits per arribar a entendre el comportament de les espècies marines. «La comparació de la biologia de les espècies a l’interior i a l’exterior de les reserves marines i altres espais protegits permet entendre els canvis en la biologia de les espècies explotades, que altrament no serien evidents», destaca Lluis Cardona. Davant aquesta situació, els autors assenyalen la importància d’analitzar com aquests canvis es traslladen a la resta de la xarxa tròfica i veure si passa el mateix amb altres espècies en altres regions. «Això és particularment rellevant per a l’oceà Atlàntic nord, on un segle d’intensa explotació humana ha delmat les poblacions de la majoria de les espècies marines de vida llarga», conclou l’investigador.
