Un estudi publicat fa poc a la revista ‘Environmental Research Letters’ i elaborat per la Universitat McGill, al Québec, ha exposat els resultats de gairebé tres dècades d’observacions terrestres i aèries de l’estret d’Eureka i les illes Ales Heibert, al Canadà, a uns 80º latitud Nord. La investigació es centra en el retrocés del permagel i d’unes formes concretes, en forma de ferradura, que forma el lliscament del sòl quan es fon. Tot i que aquest tipus de processos eren ben coneguts a les zones més meridionals de l’Àrtic, als deserts polars es pensava que el permagel era estable, no només pel seu gruix -més de 500m- sinó també per les seves temperatures, que superen els 16ºC sota zero. Les observacions, però, han demostrat que això no és cert i que l’augment de les temperatures a la zona, especialment als estius, estan posant en marxa grans canvis en el paisatge àrtic.
En concret, l’equip de recerca ha detectat grans formacions degudes a la fusió del permagel durant un període de temps molt curt i que es concentra, especialment, en els estius especialment càlids dels anys 2011, 2012 i 2015. A més, la manca de vegetació i de capes de sòl orgànic en aquests deserts polars fa que el permagel sigui especialment vulnerable a aquests augments de temperatura que, per molt que tingui una durada relativament curta -de 3 a 6 setmanes anuals- posa en marxa el procés de formació i creixement d’aquestes formacions i el deteriorament del permagel. El descobriment de les dinàmiques complexes que regeixen aquests paisatges àrtics ha fet que alguns científics es preocupessin de la simplicitat amb què s’havien estudiat fins ara, ja que la relació entre l’augment de les temperatures i la fusió del permagel és molt més complexa i no és necessària una pujada sostinguda sinó que, un cop posats en marxa alguns processos, continuaran encara que les temperatures tornin a baixar.
