Nou descobriment sobre les causes del darrer gran canvi climàtic

El tancament de l'estret de Bering fa un milió d'anys podria haver desencadenat la retirada d'immenses quantitats de CO2 de l'atmosfera, causant cicles de temperatures extremadament baixes

Gel a l'oceà Àrtic

Gel a l’oceà Àrtic | Pxhere

Les raons darrere l’últim gran canvi climàtic a la Terra, que va tenir lloc fa un milió d’anys, comencen a estar força clares. Un equip de la Universitat d’Exeter, a Anglaterra, ha fet un nou descobriment sobre la Transició del Plistocè Mitjà, un període durant el qual el nostre planeta va viure cicles llargs i intensos de temperatures extremadament baixes. Tot i que les causes no es coneixen completament, una de les teories més acceptades afirma que el canvi va ser produït per una reducció en les emissions de CO2. L’equip d’Exeter, ara, ha descobert que el tancament de l’estret de Bering a causa d’una glaciació podria haver fet que les aigües del Pacífic Nord quedessin estratificades, fent que el CO2 de l’atmosfera fos retirat en grans quantitats i refredant la Terra.

Per als investigadors, que han publicat la seva investigació a la revista ‘Nature Communications’, aquesta descoberta podria donar la clau de la comprensió del canvi de la Transició del Plistocè Mitjà i, a més, un nou exemple dels esdeveniments que poden marcar l’adveniment d’un gran canvi climàtic global. L’aigua sub-àrtica del Pacífic Nord es compte entre les aigües més antigues de la Terra, i duu tant de temps separada de l’atmosfera que, a les zones profundes, hi ha grans quantitats de diòxid de carboni dissolt. Quan aquesta aigua arriba a la superfície, part d’aquest CO2 s’allibera i, es creu, té un paper important en el temps geològic, ja que causa part de l’escalfament global que segueix a les grans glaciacions.

Així doncs, els científics van obtenir mostres de sediments del fons del mar de Bering per conèixer la història geològica de la zona i, gràcies a la seva composició química i a la presència de fòssils, van reconstruir l’activitat del plancton i les masses d’aigua en superfície i profunditat. Així va ser com es van adonar que, durant el Plistocè Mitjà, les aigües del mar de Bering es van estratificar fins el punt que l’ascens de l’aigua del Nord del Pacífic, una gran font de CO2 atmosfèric, es va aturar.

Glacera a Grenlàndia

Glacera a Grenlàndia | NASA/OMG

El clima de la Terra sempre ha estat canviant i subjecte a una gran varietat de factors. Aquests canvis regulars i naturals depenen de factors relacionats amb la manera com el nostre planeta orbita al voltant del Sol, les variacions en el seu eix de rotació… així és com ha oscil·lat entre períodes càlids, com l’actual i freds, en què grans porcions dels continents actuals han estat enterrats sota enormes glaceres. Aquests cicles orbitals afecten la majera com l’energia del Sol s’escampa pel planeta. Així, alguns poden refredar els estius a l’Hemisferi Nord –un possible detonador de les glaciacions– mentre d’altres poden fer-los més càlids, contribuïnt a la fusió del gel i a la fi del període glacial.

Aquests cicles, però, també poden ser amplificats per altres factors com, per exemple, la concentració de CO2 a l’atmosfera. Com que la Transició del Plistocè Mitjà no va tenir lloc coincidint amb cap canvi clar en l’òrbita de la Terra, els investigadors han mirat durant molt de temps d’esbrinar què la va provocar. El tancament de l’estret de Bering i l’estratificació de l’aigua del Pacífic Nord podria haver provocat un fort refredament global, ja que la majoria d’aigua freda que produeix el gel marí es desplaça cap al nord, fins l’Àrtic, a través de l’estret de Bering. Amb el creixement de les glaceres i la baixada del nivell del mar, fa aproximadament un milió d’anys, l’estret es devia tancar, atrapant l’aigua més freda al seu interior, frenant l’ascens de les aigües més riques en CO2 i permetent que se’n capturés encara més de l’atmosfera.

Gel fonent-se a Islàndia

Gel fonent-se a Islàndia | D.P.

És per això, segurament, que des d’aleshores els períodes glacials han estat més freds i més llargs. Per a nosaltres, però, la importància més gran d’aquesta descoberta és la informació que aporta sobre la influència dels canvis dels oceans polars en el futur de la Terra, entre d’altres coses pel seu paper com a magatzems de CO2.

Comentaris

    Ramon 26 de Desembre de 2018 17:27
    Això és perquè en el Plistocè Mitjà no hi havia esquerres transformadores, justes, diverses, de progrés i de quilòmetre zero. Altrament s'hauria pogut evitar aquell canvi climàtic.

Nou comentari