La necessitat de disposar d’informació actualitzada sobre la distribució i abundància dels ocells a Europa ha portat al Consell Europeu de Censos d’Ocells a publicar el segon Atles dels ocells nidificants d’Europa. Aquesta segona edició combina alts estàndards científics amb un enfocament de ciència ciutadana per recopilar dades sobre la distribució i abundància de totes les espècies d’ocells a Europa, així com per documentar els canvis ocorreguts des de la primera edició.
El volum té el seu origen en el primer Atles dels ocells nidificants d’Europa, publicat el 1997 sobre la base de dades de la dècada de 1980. El treball s’ha dut a terme entre 2013 i 2017 i s’han registrat 539 espècies d’ocells natives que es reprodueixen a Europa, 59 dels quals es concentren principalment al continent i 40 que només es poden trobar en aquest territori. Hi ha poques espècies tan esteses com la cuereta blanca Motacilla alba o el cucut Cuculus canorus, que es van trobar a més del 85% dels espais. Més del 50% de les espècies es van registrar en menys del 10% de l’espai. Per tant, es pot afirmar que cada territori té una responsabilitat concreta en la conservació d’aquesta riquesa comú.
Les dades de la segona edició de l’atles mostren que 57 espècies no autòctones es reprodueixen a Europa, és a dir, una de cada 10 espècies d’ocells a Europa ha estat introduïda des d’altres llocs. A més, 39 d’aquestes han estat documentades per primera vegada en els 30 últims anys. Malgrat els canvis en els paisatges i el clima europeus, molt poques espècies autòctones han desaparegut completament. Aquest és, però, el cas de la guatlla pintada andalusa. Unes poques espècies han colonitzat de forma natural el continent europeu, com el falciot cuablanc petit. Malgrat tot, s’observen canvis marcats en els últims 30 anys.
Segons les anàlisis de l’Atles, el 35% de les espècies autòctones va augmentar la superfície en la qual es reprodueixen. D’altra banda, el 25% de les espècies ha mostrat una disminució de superfície ocupada, per exemple, el batallaire Calidris pugnax, el pioc salvatge Otis tarda, el gaig blau, Coracias garrulus, o l’hortolà, Emberiza hortulana. A més, les zones de cria dels ocells europeus s’ha desplaçat cap al nord una mitjana de 28 km (aproximadament 1 km per any).
Sergi Herrando –de l’equip de coordinació i investigador l’Institut Català d’Ornitologia i del CREAF– apunta que “els nous usos del sòl i el canvi climàtic semblen ser els principals impulsors dels canvis i hauran de ser investigats més a fons. En concret, el nord d’Europa ha guanyat espècies mentre que el sud ha experimentat pèrdues, sovint d’espècies pròpies de terres agrícoles i les pastures, en concret a la regió mediterrània i a Europa occidental i central”. Això concorda amb la informació sobre disminució de poblacions d’ocells d’espais conreats a causa de les pràctiques agrícoles intensives.
A la vegada, moltes espècies desplacen les àrees de distribució cap al nord i la riquesa d’espècies forestals augmenta, probablement com a resultat de l’abandonament de les terres i la regeneració dels boscos. Una altra dada és la pèrdua de la distribució d’ocells als prats d’alta muntanya i a la tundra àrtica. La interpretació de Petr Voříšek –de l’equip de coordinació de la Societat Txeca d’Ornitologia– és que la política mediambiental té un efecte positiu. “Moltes espècies d’interès per a la conservació europea pateixen pèrdues de distribució, però també hi ha casos que mostren el bon funcionament de la conservació de la natura.
Moltes espècies protegides per la legislació internacional, com ara l’àguila marina, han augmentat seva distribució a Europa. Això es pot observar també, per exemple, en l’augment de la distribució de l’àrea de cria de diverses espècies d’aiguamolls continentals que es van beneficiar d’una millor protecció de les espècies i els hàbitats.
