Al fons de l’oceà Àrtic, com passa a altres zones glaçades del planeta, hi ha grans quantitats de metà emmagatzemat. Aquest gas d’efecte hivernacle, que té un potencial d’augmentar la temperatura de la Terra trenta cops superior al del diòxid de carboni, per bé que dura menys a l’atmosfera, és una de les preocupacions més importants dels científics pel que fa a l’escalfament global ja que, tot i que ara es troba en forma sòlida, podria alliberar-se si l’Àrtic continua escalfant-se, contribuïnt, alhora, a escalfar encara més la Terra. De fet, si el gel es fon, deixarà de fer pressió sobre l’aigua i el sòl que té a sota i això és, essencialment, el que manté els sediments del llit marí estables. Aquesta situació ja ha passat altres vegades a la història de la Terra i precisament un nou estudi, publicat a la revista ‘Geology’, apunta que això s’hauria de tenir en compte perquè si el gel Àrtic es fon, es tornarà a repetir, cosa que hauria de ser tinguda en compta en els models que projecten els canvis en el clima durant les properes dècades.
Els responsales de l’estudi van fixar-se en dos períodes: un, aproximadament fa 20.000 anys, anomenat el Darrer Màxim Glacial; i un altre, fa 130.000 anys, conegut com la desglaciació de l’Eemià, un moment on hi havia una quantitat de gel a l’Àrtic i unes temperatures semblants a les d’avui i que podria servir com a exemple de què podria passar en el futur. Per tal de conèixer l’alliberament de metà en el passat, es van mesurar els isòtops de carboni de les closques d’uns petits éssers marins anomenats foraminífers, que com que obtenen el material per fabricar-la de l’aigua que els envolta serveixen per conèixer la composició química dels oceans quan se’n recuperen les restes, dipositades al fons del mar durant milers i milers d’anys. Les anàlisis van mostrar diversos episodis d’alliberament de metà que es van anar produint quan el gel es va fondre i la pressió sobre el fons marí es va alleujar. Alguns d’aquests episodis van ser violents, altres molt més lents i, sovint, una combinació dels dos.
La quantitat exacta de metà alliberat, però, és un misteri, ja que quantificar-lo és molt complicat. Al fons marí, hi ha organismes que s’alimenten de metà i altres que en consumeixen, cosa que dificulta la feina dels científics. Una part, de fet, podria haver estat transformada en diòxid de carboni, però el volum és pràcticament impossible de saber. Tot i així, el que és clar és que el retrocés del gel, associat a l’alliberament de metà, és una certesa, i és fàcil de concloure que, si la situació actual és semblant, el futur també podria ser-ho, en un procés que ja podria ser impossible de frenar.
