Instintivament en pensar en el concepte “memòria fotogràfica” imaginem la capacitat de recordar imatges de forma nítida i precisa, fins i tot arribant a poder ampliar detalls d’aquesta. Però segons els experts en neurologia la memòria no funciona com una impressió fotogràfica sinó que es construeix amb la interrelació de les neurones que s’activen davant de diversos estímuls.
Maria Wimber, professora del Centre de Neuroimatge Cognitva de l’Universitat de Glasgow, exemplifica la creació de records amb la formació d’un puzle, on peces individuals es van unint per crear una imatge completa. “No hi ha exemples de memòria perfecta que funcioni com una càmera de vídeo“, sentència l’experta en una entrevista a la BBC.
Wimber exposa que els processos de generació i record de memòries es donen per tot el cervell, però que l’estructura més destacada és l’hipocamp, que consolida la memòria a curt i llarg termini i el qual compara amb un bibliotecari. “No emmagatzema tots els detalls del que ens passa, però si guarda el que anomenem ‘índex’ o ‘indicador’ de manera que sap on trobar els diversos trossos que componen un record“, explica l’experta.
L’hipocamp doncs uneix els diferents elements que les nostres neurones van percebre en un moment determinat per crear una imatge aproximada del que va passar, en què els detalls es poden perdre. Wimber assegura que el buit que deixen aquests detalls s’omple pel nostre coneixement del món o altres memòries passades. “És per això que les nostres memòries són més com un puzle que com una instantània”, conclou l’experta.
Barry Gordon, professor de neurologia a la Universitat Johns Hopkins, també considera que la memòria fotogràfica perfecta és més un concepte ideal que no pas una habilitat que es pugui constatar. “Fins i tot els records visuals que semblen apropar-se a l’ideal fotogràfic estan lluny de ser veritablement com fotografies. Aquests records són el resultat d’una combinació d’habilitats innates combinades amb un estudi gelós i la familiaritat amb el material”, ha escrit per Scientific American.
Hi ha gran varietat de situacions o condicions que ens poden apropar a l’ideal de memòria fotogràfica. El cas d’un record “flash”, que podríem anomenar com un record especialment vívid, es dona quan ens succeeix quelcom extremadament important. “S’activa l’amígdala, que està molt a prop de l’hipocamp, la qual ‘etiqueta’ el record com a molt important i en guarda una versió molt detallada del mateix”, assegura Wimber.
També ens trobem amb la memòria eidètica. Segons la professora, es tracta d’una habilitat superior que tenen alguns infants d’entre 6 i 12 anys. “La memòria eidètica significa que aquests nens són capaços de mantenir en la seva ment una imatge molt precisa i d’alta qualitat d’alguna cosa que han vist“, resumeix Wimber.
Si bé aquesta és la forma més similar a la memòria fotogràfica que popularment imaginem l’experta posa en dubte si es pot considerar que aquestes imatges que reprodueixen els infants tan precisament són records. “Personalment diria que no són memòries en sentit estricte de la paraula, ja que aquestes imatges mai han desaparegut de la teva ment ni les has hagut de recompondre a través de la teva memòria sinó que sempre han estat allà”, qüestiona Wimber, per a qui la memòria no es basa en la capacitat de mantenir una imatge com una fotografia sinó en la reconstrucció d’un moment passat.
