Andrew Bell, professor auxiliar de ciències de la terra i del medi ambient a la Universitat de Boston, als Estats Units, ha estat un gran fan de Mario Kart, la sèrie de videojocs de curses de Nintendo, d’ençà que va aparèixer a principis dels anys noranta.
Més enllà d’això, però, i des de la seva vessant acadèmica, Bell considera que Mario Kart és molt més que no pas un joc i és per això que ha fet un estudi, publicat a la prestigiosa revista ‘Nature Sustainability’, on explica que els principis del joc, especialment els que el fan addictiu, poden servir com a guia per desenvolupar programes socials i econòmics més igualitaris i que ajudin els agricultors de les zones rurals més pobres dels països en vies de desenvolupament.
El principi, i la relació amb Mario Kart, és molt senzill: fins i tot si caus daltabaix a Rainbow Road o a la lava de Bowser’s Castle, el joc està dissenyat perquè continuïs participant a la cursa. De la mateixa manera, Bell diu que la implantació de polítiques que donin ajudes directes als agricultors podrien reduir la pobresa alhora que introduir pràctiques més sostenibles i respectuoses amb el medi ambient.
Essencialment, afirma, és com quan vas molt enrere durant una cursa del videjoc: sempre reps els millors objectes per aconseguir tornar al capdavant de la classificació mentre que, els qui ja hi són, amb prou feines reben peles de plàtan per mirar d’obstaculitzar els seus perseguidors. Així s’aconsegueix que sempre es vulgui continuar jugant perquè sempre hi ha opcions de victòria. Això és exactament el que proposa Bell, tot i que sigui molt difícil donar suport econòmic a les famílies i els col·lectius que ho necessiten més.
La seva idea és que els governs dels països pobres podrien, per exemple, crear un programa que fes que un tercer actor, com ara una companyia hidroelèctrica, pagués als agricultors perquè adoptessin pràctiques de cultiu que frenessin l’erosió, ajudant a l’empresa a construir una presa que generi electricitat.
Segons Bell, aquesta transacció és complicada però ha funcionat en casos molt específics, i aquest sistema, conegut com a Pagament per Serveis Ecosistèmics (PES, en anglès) ha tingut èxit i ha ajudat tant agricultors com el medi ambient. El problema, és clar, és trobar empreses que els vulguin pagar i posar-los en contacte amb els grangers. La part bona, que com més persones participen d’un programa d’aquest tipus, més s’hi volen unir.
Bell afirma que la dificultat més gran a la majoria de les regions en desenvolupament és, justament, fer arribar l’ajuda a les persones que més la necessiten, la majoria de les quals ni tan sols “existeixen” per al sistema. Tot i això, aquesta capacitat d’arribar-hi ha millorat durant els darrers anys, especialment gràcies a la telefonia mòbil, que permet identificar i contactar amb aquestes persones.
Així, conclou Andrew Bell, trobar els que es troben a la cua de la cursa de l’economia i donar-los una bala o un bolet daurat –però no una closca blava– pot millorar el medi ambient i el nivell de vida de milers de persones alhora. Només cal voler-ho.
