Mariano Marzo és catedràtic d’Estratigrafia i professor de Recursos Energètics i Geologia del Petroli a la Facultat de Geologia de la Universitat de Barcelona. Membre de la Reial Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona, també és membre de l’American Association of Petroleum Geologists i de l’European Association of Petroleum Geoscientists & Engineers.
Professor Marzo, fa tot just set anys, el debat energètic se centrava en el pic del petroli, en quin moment les reserves mundials s’esgotarien i l’aixeta de l’or negre s’assecaria. Ara el principal repte és la lluita contra el canvi climàtic, que apunta directament als recursos fòssils, una arma geopolítica i econòmica de primer ordre. Què ha canviat tan ràpid?
Hi ha un factor determinant, que són els efectes de la crisi econòmica i financera mundial, que comporta una caiguda de la demanda del petroli. Però sobretot un factor que ha passat més desapercebut a Europa, i és que els EUA comencen l’explotació del petroli i el gas no convencional, que encara que no és una panacea perquè es pot discutir el balanç energètic net que suposa, deixa en un segon pla el debat sobre si la producció de petroli convencional podria satisfer una demanda creixent. El fracking dels EUA obre una porta a un altre tipus de subministrament que no havíem comptat que seria econòmicament rendible.
Per tant, no és que es produeixi una conscienciació sobre la necessitat d’aturar els efectes del canvi climàtic, sinó que es constata que hi ha recursos fòssils sobrats per seguir consumint energia?
És una mica de tot. Es pren consciència que, amb les reserves provades que tenim, en cas de gastar-les, hi ha un risc elevat que s’incrementi la temperatura del planeta en més de 2 graus. Per tant, si es vol evitar aquest risc, sobrarien dues terceres parts de les reserves de combustible fòssil que tenim disponibles avui! Per això el focus es desplaça des de la por a l’exhauriment del petroli fins als riscos del canvi climàtic per a la nostra supervivència.
Aquest reordenament de prioritats es veu efectivament reflectit en els objectius que es marquen els estats a l’Acord Climàtic de París sobre canvi climàtic?
Es fan passos, però no prou sòlids. Els acords presos a la cimera de París ens situen l’any 2100 en un augment de la temperatura de 2,7 graus, és totalment insuficient, i això suposant que els estats signants compleixin. No són els objectius que caldrien, ni de bon tros.
Els Estats Units, primera potència mundial en reserves de carbó i amb grans reserves de gas i petroli per fracking creixen enormement, es va desvincular dels acords amb l’arribada de Donald Trump al poder. El factor Trump pot suposar canvis importants en la política energètica mundial?
A nivell dels EUA és segur que es viurà un retrocés. Trump ha anul·lat les disposicions d’Obama i el seu programa energètic és només America first, i això passa per anar cap a una dependència energètica mínima de l’exterior. Potenciarà els combustibles fòssils, també el carbó i el gas, i veurem quin impacte té el poder de Trump en la transició energètica mundial cap a les energies renovables i l’eficiència energètica, que té precisament les seves bases en l’Acord de París rebutjat pels EUA. La transició energètica suposa que els grans productors de petroli són els perdedors, i la UE es veu com una de les guanyadores, tal i com es veia Barack Obama quan va sumar els Estats Units a la transició energètica. Amb el canvi de govern als EUA, assistim a un canvi de tendència fort: Trump lidera una contrareforma energètica, no vol renunciar als combustibles fòssils, que li donen riquesa i poder, i això explica les noves aliances dels EUA amb Rússia i altres grans productors de petroli.
