La majoria de mamífers no són verinosos però als seus gens, inclosos els nostres, hi ha el potencial per desenvolupar-lo. Aquesta és la conclusió a la que ha arribat un equip de l’Institut de Ciència i Tecnologia d’Okinawa (Japó) i de la Universitat Nacional d’Austràlia a través d’un estudi que ha demostrat que hi ha una relació molecular entre les glàndules que produeixen el verí dels rèptils i les nostres glàndules salivals, una base genètica comuna entre totes dues classes d’animals vertebrats. El treball, publicat a la revista ‘Proceedings of the National Academy of Sciences’, comença plantejant que la producció de verí, un còctel de proteïnes que es fa servir com a arma de defensa o també per immobilitzar i matar les preses, ha aparegut en tot tipus d’animals, de les meduses a les serps o un grapat de mamífers. És per això, i perquè la forma d’inoculació és gairebé sempre a través de la boca, que van pensar que podia tenir un origen comú.
En estudis anteriors, els científics s’havien fixat especialment en els gens que codifiquen la barreja verinosa, però sabien que moltes d’aquestes toxines es van incorporar a un sistema oral que ja existia i, per tant, que calia saber quins gens, anteriors a l’aparició del verí, havien permès desenvolupar aquesta habilitat. Així doncs, van mirar quins hi estaven relacionats i en van identificar uns 3.000, alguns dels quals juguen un paper molt important en la protecció de les cèl·lules involucrades en la producció de les proteïnes del verí i també en la seva modificació i en com es pleguen. Després, els investigadors van mirar el genoma de criatures molt diferents, inclosos els humans, i es van adonar que tenien versions d’aquests mateixos gens. En el cas dels mamífers, el teixit de les seves glàndules salivals tenen uns gens amb una activitat semblant a la de les glàndules del verí de les serps, arribant a la conclusió que totes dues havien tingut un nucli comú abans que se separessin evolutivament fa centenars de milions d’anys.
Des d’aleshores, els rèptils i els mamífers han seguit camins molt diferents, però tot i que els primers han desenvolupats verins extraordinàriament complexos, n’hi ha alguns entre els segons, com per exemple les musaranyes, que tenen un verí molt simple i que s’assembla químicament a la saliva. Aquesta diferència tan petita, que pot fer que les glàndules salivars es puguin convertir en productores de verí, és un descobriment sorprenent i que mostra com, de vegades, l’evolució pren camins inesperats. De fet, experiments fets als anys vuitanta van mostrar que alguns components de la saliva dels ratolins poden ser molt tòxics per a les rates. Així, per exemple, si els ratolins amb la saliva més tòxica tinguessin més possibilitats de reproduïr-se, qui sap si, amb el temps, hi acabaria havent ratolins veritablement verinosos.
