Una malaltia afecta l’estrella de mar Odontaster validus, una de les espècies més comunes del llit mari de l’oceà Antàrtic. La malura, que és la primera que es descriu en un equinoderm de l’entorn marí de la regió, afecta un 10% de les poblacions de l’espècie, que és el depredador més important d’aquelles profunditats als ecosistemes costers de l’illa Decepció i altres àrees marines de la mateixa latitud. Els investigadors que han descobert aquesta malaltia, liderats per la Facultat de Biologia i l’Institut de Recerca de la Biodiversitat de la Universitat de Barcelonam han publicat els resultats del seu treball a la revista ‘Scientific Reports’.
Les temperatures extremadament baixes, els corrents oceànics, l’erosió que causen els icebergs, els canvis estacionals en la llum i l’accés a l’aliment en unes condicions tan extremes afecten els ecosistemes del llit marí antàrtic. Fins i tot en aquestes condicions, l’Odontaster valudis és una espècie molt abundant i que es distribueix per diferents profunditats.
L’estudi, però, que aporta nou coneixement sobre la vulnerabilitat de les comunitats bèntiques, mostra que una estrella de mar tan emblemàtica podria estar amenaçada per una malaltia “que ataca els teixits de l’epidermis i causa àrees de decoloració (taques blanques), ulceracios i inflamació dels teixits”, segons explica Conxita Àvila, professora del Departament de Biologia Evolutiva de la UB i cap de la investigació.
“La malaltia no és d’origen fúngic”, explica, “tot apunta a una infecció causada per un virus o un micoplasma, una hipòtesi que ara estem estudiant amb més profunditat. Encara no sabem si hi ha una relació directa amb la temperatura però és possible que n’hi hagi. Hem vist que els anys amb més percentatges d’exemplars malalts, fins al 10%, coincideixen amb els anys en què les temperatures han estat extremadament altes. Tot i que la malaltia només ha afectat el 3% de les comunicats altres anys, encara no sabem la raó de les variacions”.
La malaltia, a més, és la primera que es descobreix que només afecta una espècie d’estrella de mar. Anteriorment, totes les que s’havien descrit eren patides per diverses espècies. “El nostre estudi mostra que aquest mal només afecta les poblacions de l’espècie Odontaster validus a l’illa de la Decepció, indicant que les seves característiques són diferents de les descripcions d’altres regions marines del planeta. Hem treballat en altres àrees, com el mar de Weddell, la península Antàrtica i més al sud, fins l’Estació de Recerca Rothera, i no hem vist cap estrella de mar, ni Odontaster validus ni cap altra, que mostri aquests signes de malaltia.
Com a resultat, és impossible confirmar si hi ha individus afectats a cap altre lloc”. Segons els experts, la malaltia podria estar relacionada amb la densitat d’especimens, que és la causa més comuna entre els equinoderms en altres àrees geogràfiques. Aparentment, però, la malaltia no es transmet entre individus i tampoc sembla que avanci ràpidament, tot i que els processos metabòlics dels organismes antàrtics són molt lents i això podria enfosquir l’evolució de la malaltia al llarg del temps.
L’objectiu actual de l’Institut de Recerca de la Biodiversitat és entendre millor la malaltia i els seus efectes i, si és possible, combatre la seva expansió pels hàbitats antàrtics. Si la causa és patogènica, viral i micoplasmàtica i està directament relacionada amb l’augment global de les temperatures, l’única estratègia possible seria implementar totes les mesures per lluitar contra el canvi climàtic a nivell individual i col·lectiu.
“L’Antàrtida està patint els efectes del canvi climàtic i els passos que s’han de donar a escala global són extremadament urgents”, adverteix Àvila. “Si una espècie com l’Odontaster validus desapareix, indubtablement durà a canvis molt importants a la composició de la fauna d’aquestes comunitats antàrtiques, trencant la cadena tròfica i alterant l’equilibri natural de l’ecosistema marí“.
“Si la malaltia no condueix a la desaparició de l’espècie sinó només a una reducció en la densitat d’especimens, l’efecte no serà tan dràstic. Però fins i tot així afectaria la resta de la fauna i les relacions entre organismes als ecosistemes marins de l’Antàrtida. Si els efectes en la fisiologia de l’espècie són menors, és a dir, si només causen inactivitat i redueixen la depredació, l’impacte serà el mateix però a una escala menor”, diu Àvila, abans de concloure que “a llarg termini, no sabem si la persistència de la malaltia als hàbitats antàrtics acabarà afectant també altres espècies locals”.
