La matèria orgànica i els hidrocarburs que donen energia per a les transformacions químiques de la Terra, inclosa l’aparició de la vida, són l’herència solar del nostre planeta. El seu origen és, en darrera instància, el Sol. Així ha començat la seva conferència Mariano Marzo, catedràtic d’estratigrafia i professor de recursos energètics i geologia del petroli de la UB, a les III Jornades sobre Educació i Energia que han tingut lloc al llarg d’aquest dimarts a l’Espai Endesa de Barcelona. Marzo, que ha repassat els origens de l’escalfament global, els reptes que suposa i les possibles solucions, ha continuat explicant com, fins el segle XIX tota aquesta energia es va emmagatzemar en moltíssimes formes diferents, entre les quals els hidrocarburs: carbó, petroli i gas. Durant els darrers 150 anys, però hem estat fent servir l’energia de tots aquests àtoms d’hidrogen i carboni i, en cremar hidrocarburs per obtenir-la, aquests s’oxiden i desestabilitzen el cicle del cicle del carboni. A hores d’ara, caldrien 400.000 anys perquè tot plegat recuperés sol l’equilibri.
La primera transició energètica que vam viure els humans va ser la Revolució Industrial, l’inici d’una dependència dels combustibles fòssils que, a dia d’avui, continua sent importantíssima. El 2016, ha recordat, el 81,1% de l’energia primària del món encara es generava amb hidrocarburs. Des de 1950, a més, el consum energètic global s’ha multiplicat per cinc… cosa que ha fet que el PIB es multipliqués per set. La població mundial, alhora, s’ha duplicat i, a més, vol viure cada cop en millors condicions per do.. Tot plegat, és clar, té un preu: la transformació de tota aqueste energia en calor que no pot escapar a l’espai. Si deixessim de fer servir els hidrocarburs, però, el sistema econòmic i les societats de la immensa majoria del món col·lapsarien, i encara haurien de tenir en compte una ramaderia que, ha explicat, influeix tant en l’efecte hivernacle com tot el transport mundial a causa de les seves emissions de metà.
La responsabilitat de la situació actual, doncs, és claríssima, tal i com indica el gel de l’Antàrtida, que guarda la memòria de l’aire d’ençà que es va glaçar i, per tant, no menteix. El que tenim ara, ha reblat Marzo, “és un forçament antropogènic de la temperatura global, no un canvi climàtic”. Així doncs, tot aquest CO2 s’ha de retirar, sigui amb mecanismes naturals -reforestació i cultius- o amb l’economia circular, posant un preu al CO2 i convertint un residu en un recurs per a ciment, biocombustibles, plàstics… Hi ha moltíssimes oportunitats per lluitar contra aquest problema sistèmic que no té, de cap manera, una solució fàcil. “Podem operar sobre el creixement demogràfic?”, s’ha preguntat. Hi ha escoles que diuen que sí però a la pràctica “la tendència és al creixement i la urbanització de la població mundial”. Les tendències econòmiques també apunten a un augment de la classe mitjana i, per tant, de més poder adquisitiu i més consum energètic. “Es pot canviar, això?”, ha continuat. El més lògic, ha exposat, és “atacar el problema pel model energètic”: més eficiència i més descarbonització, sumades a la retirada de CO2. Cal desacoblar el creixement demogràfic i econòmic de l’augment d’emissions i avançar cap a una economia de baixa intensitat energètica i descarbonitzada.
Tot i que la idea és molt clara, però, a dia d’avui els resultats no acompanyen tot i que s’han produit canvis importants en la producció d’energia –eficiència energètica, energia nuclear, renovables i canvi del carbó al gas… Així doncs, ha conclòs, és urgent aprofundir en el canvi de model energètic per enfrontar-nos a un desafiament doble. “Sense innovació no sobreviurem al desafiament i, de moment, no ho estem fent prou” ha sentenciat. Però el cert, ha recordat, és que ni tan sols ens hem posat d’acord en si hem de limitar l’escalfament a 1,5ºC o a 2ºC, en la velocitat a què ho hem de fer… Marzo també ha posat l’accent en la necessitat d’“acceptar que hi ha la possibilitat que es creïn desequilibris o desigualtats socials, econòmiques i sociopolítiques”, començant pels que depenen de la producció d’hidrocarburs, un problema que s’afegeix a tots els altres i que ha fet servir per tancar la seva exposició, de principi a fi, del problema global a què ens enfrontem.
