L’Univers podria tenir 1.000 milions d’anys menys del que es pensava

La comunitat científica busca una explicació a la diferència entre els 12.500 milions d'anys dels darrers càlculs i els 13.800 milions a què apunta el Telescopi Espacial Planck

Una petita part de la gran imatge de l'Univers elaborada per la NASA a partir de fotografies del Telescopi Espacial Hubble

Una petita part de la gran imatge de l’Univers elaborada per la NASA a partir de fotografies del Telescopi Espacial Hubble | NASA, ESA

Un estudi recent, els resultats del qual han pendents de publicació a la revista ‘Astrophysical Journal’, indiquen que la comunitat científica podria haver comès un error força gran -de 1.000 milions d’anys- en el càlcul de l’edat de l’Univers, una constatació sorprenent i que els obligarà a repassar completament tant els seus càlculs com la manera que tenen -tenim- d’entendre què ha passat des del Big Bang i fins els nostres dies. L’edat de l’Univers, de fet, era de les poques quasicerteses que es tenia sobre la història del cosmos, i és per això que aquests darrers resultats resulten tan desconcertants. El 2013, el Telescopi Espacial Planck de l’ESA va aconseguir, gràcies a medicions molt precises de la radiació còsmica, ubicar el Big Bang fa 13.800 milions d’anys.

A partir d’aquesta mesura, només calia verificar-ne la certesa gràcies a observacions independents d’estrelles brillants d’altres galàxies. El problema va venir quan els diversos equips de científics que s’hi van posar no van poder confirmar els càlculs del telescopi Plank sinó que van obtenir resultats diferents: segons ells, l’Univers té entre 12.500 i 13.000 milions d’anys, una diferència considerable. El segon problema va venir de l’assumpció “lògica” que, si les dades del Planck i les dels altres equips els havien dut a resultats diferents, hi havia d’haver algun error de càlcul. No n’hi havia cap, ni als seus ni als que va fer l’equip del Planck, que van ser repassats a la recerca d’una explicació a aquesta diferència de 1.000 milions d’anys.

L'espectacle còsmic del naixement d'estrelles a W51

L’espectacle còsmic del naixement d’estrelles a W51 | NASA / SOFIA

Si no era cosa dels càlculs, això volia dir que el problema era més seriós. Potser és a la interpretació d’aquestes xifres, és a dir, en els models d’interpretació del funcionament de l’Univers. Els científics estan cada cop més convençuts que hi ha alguna cosa que van entendre malament, però no saben exactament què és. La concepció que tenim actualment del cosmos es basa en els descobriments de l’astrònom Edwin Hubble que, el 1929, va veure que les galàxies s’allunyaven de la Terra i que, com més lluny eren, més ràpid es movien, establint la teoria d’un Univers en expansió i, de retruc, la d’un Univers finit: si s’està expandint, es pot tirar enrere en el temps fins a arribar a un moment on tot el que hi ha al cosmos es trobava comprimit en un sol punt: el Big Bang, el Principi de l’Espai i del Temps.

Si tot això era cert, van pensar els científics, mesurant a quina velocitat se separen les galàxies es podria calcular en quin moment va néixer l’Univers. El repte, és clar, era mesurar aquesta velocitat, un desafiament tan gran que fins i tot el mateix Hubble no va poder superar. És per això que, dècades més tard, es va crear el Telescopi Espacial Planck, per captar la radiació de fons que va deixar el Big Bang i, a partir d’ella, estudiar l’estat físic de l’Univers primigeni, de la seva composició a la seva edat. L’èxit del Planck ha estat absolut i ens ha permès conèixer moltíssimes coses del cosmos, com per exemple que un 26% és matèria fosca, i confirmar teories com la de l’energia fosca que omple tot l’espai buit de l’Univers. I, fins ara, també semblava que ens havia permès saber quina és l’edat del cosmos.

La galàxia NGC 3981 | ESO

Els darrers estudis, però, indiquen que la velocitat d’expansió de l’Univers és un 9% més ràpida que la calculada pel Telescopi Espacial Planck, cosa que explica la diferència de 1.000 milions d’anys entre uns i altres resultats. Els científics, però, insisteixen que el problema no és en les lectures del telescopi sinó, potser, en la seva interpretació o, més concretament, a les teories cosmològiques que la sustenten. Així doncs, i tenint en compte que no hi ha cap teoria que encaixi amb totes les dades que es van recollint de què passa fora del nostre planeta, sembla que continua quedant moltíssima feina per fer, i aquest darrer “problema” només els recorda que encara no hem acabat de comprendre, ni tan sols, les lleis més fonamentals del funcionament del cosmos.

Nou comentari