Les aigües de l’oceà Pacífic s’estan tornant cada cop més àcides a causa de l’augment del diòxid de carboni dissolt al seu interior, i això comença a afectar greument alguns dels seus habitants. És el cas del bou del Pacífic, una espècie de cranc coneguda per la seva gran mida i molt apreciada com a aliment.
Segons un estudi publicat a la revista ‘Science of the Total Environment’ i finançat per l’Administració Atmosfèrica i Oceànica dels Estats Units (NOAA), la disminució del pH de l’aigua a la costa occidental del país està començant a dissoldre parts de la closca d’aquests animals i a causar danys greus als seus òrgans sensorials. Tot i que els resultats de l’acidificació dels oceans sobre els crancs eren previsibles, els científics estan sorpresos perquè no esperaven que els efectes es comencessin a notar tan ràpid, i això no només podria ser un problema per a la indústria de la pesca del Pacífic nord-occidental sinó que, i més important, podria estar anticipant com seran els mars del futur.
Si els crancs ja estan patint les conseqüències de la disminució del pH de l’aigua, els problemes poden estendre’s ràpidament per tota la cadena alimentària i cal començar a prendre mesures com més aviat millor. L’acidificació dels oceans es produeix a causa de la seva absorció de CO2 de l’atmosfera. Com que cada cop n’hi ha més a l’aire, la seva concentració a l’aigua també augmenta i, per tant, el pH de l’aigua baixa.
Això té efectes com ara l’augment de la salinitat i de la temperatura de les aigües i també facilita la proliferació d’algues, algunes de les quals són tòxiques o, simplement per la seva quantitat, causen problemes a moltes altres espècies marines. En el cas dels crancs, el corall, les ostres, les cloïsses i el plancton, que construeixen les seves cases amb ions de carboni, com més CO2 hi ha menys disponibilitat hi ha de la seva matèria primera i, per tant, resulta molt més difícil fer closques resistents.
En el cas concret dels bous del Pacífic, l’acidificació dels oceans està corroent les closques de les larves, i això els fa molt més vulnerables als depredadors i també modifica la seva surabilitat. Les larves a qui es va detectar corrosió a la closca, a més, també eren més petites que les altres. Aquest endarreriment en el desenvolupament podria afectar la maduració dels crancs i, per tant, la seva viabilitat com a espècie. També es van observar danys en les petites estructures, semblants a pèls, que els crancs fan servir per conèixer el seu entorn, una cosa que no s’havia vist mai fins ara i que podria fer que tinguessin problemes per caminar, nedar i buscar menjar.
Totes aquestes conseqüències de les emissions de diòxid de carboni a l’atmosfera han sorprès els científics per haver començat molt més aviat del que estava previst. És per això, diuen, que cal començar a prendre mesures immediatament per protegir aquests i altres animals, amb estudis com aquest com a prova de la urgència.
