“Aturem l’erosió del sòl, salvem el futur” és el lema d’aquest any per al Dia Mundial del Sòl i l’Organització Mundial de les Nacions Unides per a l’Alimentació i l’Agricultura (FAO) organitza, com cada any des de 2014, tota una sèrie d’activitats per celebrar-lo. La idea d’establir aquest dia va sorgir el 2002 gràcies a la Unió Internacional de les Ciències del Sòl (IUSS) davant la necessitat de compartir experiències per recuperar aquest recurs que, fins feia ben poc, no s’havia percebut com a finit; i conscienciar sobre la importància que té en el manteniment dels ecosistemes i la salut humana.
Fa mesos que la FAO va posar en marxa la campanya de comunicació del Dia Mundial del Sòl 2019 amb un kit de material divulgatiu en diverses llengües, concursos per infants i un mapa on localitzar els esdeveniments relacionats amb aquest dia que es celebren arreu del món… Sobre el tema d’enguany, la FAO ha posat l’accent en l’erosió com el major desafiament per a la gestió sostenible del sòl. De fet, el maig passat se’n va celebrar un simposi mundial a Roma, on la directora general adjunta de la FAO, Maria Helena Semedo, va revelar que actualment el 33% dels sòls del planeta estan degradats i que podrien arribar al 90% el 2050.
L’erosió de sòl és la pèrdua de la seva capa superior, la més fèrtil, per l’acció del vent, l’aigua o altres factors. Per tant, és un procés geomorfològic natural, però l’ús del sòl que fem els humans (sobrepastoreig, agricultura intensiva, llaurat, monocultius, expansió urbana, desforestació…) contribueix a accelerar-lo. L’erosió pot disminuir el rendiment agrícola un 50% i afectar la qualitat dels aliments, un risc molt important per a la seguretat alimentària mundial.
Malgrat els esforços i la recerca de gairebé un segle, continua sent la major amenaça per a la salut dels sòls i les seves funcions a Àfrica, Àsia, Amèrica Llatina i l’Orient Mitjà. Europa, Amèrica del Nord i el sud-oest del Pacífic han estat els únics llocs on s’ha observat que la tendència dels processos erosius millorava. Segons un informe recent de la FAO, que té com a autor principal el professor Dan Pennock de la Universitat de Saskatchewan (Canadà), tot i que es coneixen les bases científiques dels processos físics d’erosió i els paràmetres que els controlen, la controvèrsia que continua existint en alguns aspectes a vegades obstaculitza la implementació de mesures de control a moltes àrees del món.
A més de les restriccions que pot causar en la producció d’aliments, l’erosió dels sòls amenaça l’assoliment dels Objectius de Desenvolupament Sostenible fixats per l’ONU per altres raons. El subministrament d’aigua de qualitat també es veu afectat perquè el sòl perd la seva capacitat d’actuar com a filtre i d’emmagatzematge. També comporta la degradació dels ecosistemes, el transport de les partícules erosionades pot provocar problemes lluny de la font, com ara la colmatació d’embassaments i la falta de sediments al litoral, la necessitat de dragatge i els costos associats per a ports i estuaris, processos d’eutrofització o contaminació de les aigües…
Un altre dels serveis ecosistèmics del sòl perjudicat per l’erosió té a veure amb el clima, ja que una de les seves funcions és la regulació de les emissions de gasos d’efecte hivernacle. L’erosió implica el transport lateral del carboni orgànic que conté el material erosionat. És probable que això faci augmentar les emissions de CO2 per la mineralització de la matèria orgànica, tot i que encara no hi ha un consens en l’estimació de l’efecte de l’erosió en el cicle global del carboni.
A conseqüència de la pèrdua de sòl, els ecosistemes són més vulnerables als efectes del canvi climàtic i són menys resilients per adaptar-se als nous patrons de temperatura i precipitació, la qual cosa afecta directament els mitjans de subsistència d’una població que pot veure’s encara més empobrida i forçada a migrar.
La coberta vegetal, de boscos a pastures, és clau per reduir l’erosió i millorar la capacitat d’emmagatzematge d’aigua. L’adopció de pràctiques de gestió sostenible del sòl (reducció o eliminació del llaurat, construcció de terrasses, desenvolupament i promoció dels cultius de cobertura, afavorir les rotacions, etc) serà imprescindible. No obstant, algunes mesures com les terrasses requereixen grans inversions i no aporten beneficis immediats, cosa que fa que el sector agrícola sovint hi sigui reticent.
A l’informe de la FAO hi ha un apartat sobre la governança del sòl i els factors socioeconòmics de l’erosió. Molts estudis coincideixen en que la falta de seguretat en la tinença de la terra és un impediment important per a l’adopció de mesures de control de l’erosió.
Tampoc no podem oblidar que hi ha una esquerda important entre els clams dels investigadors occidentals i les necessitats del món rural dels països en desenvolupament. Els estudis assenyalen, però, que en els països desenvolupats l’obstacle més rellevant per a l’adopció de mesures contra l’erosió és la distància percebuda entre els béns públics i els drets de la propietat privada. Els sòls són gestionats majoritàriament de forma privada, per tant la seva governança depèn de la voluntat dels seus propietaris de gestionar-los de forma sostenible.
L’adopció de mesures, doncs, requerirà d’incentius econòmics i dels avenços necessaris per calcular i aplicar la subsidització de la gestió sostenible del sòl per tal de millorar els seus serveis ecosistèmics. Comptem amb tot el coneixement i el patrimoni agrícola i cultural. Per tant, l’èxit del desenvolupament i aplicació d’estratègies, iniciatives i programes per lluitar contra l’erosió del sòl depèn de la cooperació que s’aconsegueixi establir entre la comunitat científica, els responsables polítics i qui posseïx i treballa el sòl.
Andrea Vidal Durà (Castalla, 1989) és llicenciada en Ciències Ambientals per la Universitat de València, màster en Gestió de Sòls i Aigües per la Universitat de Lleida i doctora en Biogeoquímica Ambiental per la Universitat de Leeds (Anglaterra). Actualment treballa com a investigadora postdoctoral al departament de Biologia Animal, Biologia Vegetal i Ecologia de la Universitat Autònoma de Barcelona, concretament a l’equip d’Edafologia i Química Agrícola.
