Lluís Batet (Torredembarra, 1968) és director de la Divisió d’Enginyeria Nuclear del departament de Física de la Universitat Politècnica de Catalunya, i coordinador del Màster en Enginyeria Nuclear. Treballa en un projecte internacional d’incorporació de valors humans en l’ensenyament de les enginyeries, es defineix com a ecologista i s’interroga sobre el problema ètic que suposa deixar residus radioactius sota terra, un perill per a una futura civilització que no sigui la nostra. Defensa que l’energia nuclear és el mal menor davant del carbó i altres combustibles fòssils.
Tot just fa cinc anys, la gran preocupació en matèria energètica era l’esgotament dels recursos fòssils i com se suplirien quan la humanitat els hagués consumit tots. Avui, el principal repte és frenar el canvi climàtic. Això obliga a un canvi de percepció de l’energia nuclear?
L’escenari ha canviat en pocs anys, ara sabem que no hi ha esgotament de recursos i que tenim més combustibles fòssils dels que podem arribar a cremar si volem salvar el planeta. La visió sobre el recurs ha canviat, i de preocupar-nos pel seu esgotament hem passat a la preocupació perquè quan cremem emetem CO2 a l’atmosfera. Les energies renovables i l’energia nuclear no generen emissions, tret d’en el seu cicle de vida, però són pràcticament zero. Per tant, l’energia nuclear és imprescindible per lluitar contra el canvi climàtic.
Comença fort, en la defensa de l’energia nuclear!
Pel que fa a la lluita contra el canvi climàtic, sí. Si ara tanquéssim les nuclears, no ens en sortiríem, són una peça clau. I diria fins i tot que anem uns vint anys tard en aquesta lluita, perquè la societat ha fet molta bel·ligerància contra la nuclear sense ser conscient que era un aliat del medi ambient. Ara bé, no es pot amagar que té dos punts negatius: la possibilitat latent de patir un accident i la generació de residus d’alta activitat.
Tothom té al cap l’accident de Txernòbil, i més recentment, el de Fukushima. Vol dir, que el fet que no emeti C02 a l’atmosfera compensa el flanc de la seguretat i la llosa dels residus?
Fins i tot en els accidents més greus, les pèrdues humanes degudes a la radiació han estat baixes. Em baso en informes que provenen d’organismes oficials. De vegades aquest risc el percebem molt pitjor del que realment és, pel desconeixement que té la societat, però també pel tractament dels mitjans de comunicació. Per exemple, en el cas de Fukushima, s’ha dit que era una catàstrofe nuclear, quan el tsunami va fer prop de 20.000 morts. El risc hi és, naturalment, però està sobrevalorat.
Algú que es consideri ecologista ha de defensar l’energia nuclear?
Jo em considero ecologista! Justament molts ecologistes han frenat la lluita contra el canvi climàtic per aquesta obstinació contra l’energia nuclear.
A l’Estat espanyol, la lluita contra les nuclears o la seva defensa es correspon amb etiquetes polítiques d’esquerra i dreta?
Els que tenen més accions en parcs eòlics són les companyies elèctriques! Hi ha molt de lobby de les empreses, però també hi ha molta estratègia del curt termini electoralista dels polítics. A Espanya i a Catalunya, defensar clarament l’energia nuclear resta vots i per això s’ha creat un estat de coneixement contrari a les nuclears. En tot cas, aquesta compartimentació política és molt marcada a l’Estat espanyol.
Per quina raó?
La indústria nuclear es va posar en marxa en l’Espanya de Franco. I al final, la societat interpreta la realitat d’una determinada manera, i pel que fa als processos polítics i socials, és més important la interpretació de la realitat que no pas la realitat mateixa. Si s’ha creat un estat d’opinió en què les grans empreses elèctriques són el dimoni. Dir que embruten i que intenten esclafar el ciutadà ven molt. És una bandera antisistema que te la compra molta gent.
I vostè creu que tot això és completament fals?
Potser hi ha una part de veritat, però no tota la veritat.
Més enllà de si una companyia elèctrica és el dimoni o no, a la gent li preocupa la seguretat d’aquesta energia, i especialment, les radiacions que pot arribar a rebre. Vostè que s’hi dedica, mai no ha tingut aquesta por?
I tant! Jo també he tingut una por irracional de pensar que he rebut una dosi de radiació fent-me una radiografia, o senzillament perquè he estat en una planta nuclear i potser he estat irradiat abans de concebre la meva filla, el meu cap pensa, ‘a veure si hi haurà alguna cosa que vagi malament?’. Afortunadament, quan penso en la petita dosi que he rebut ja poso el risc en context. Però puc entendre que a la població li arribi aquesta por, com un fantasma. Curiosament, no pensem el mateix de la nostra exposició a substàncies químiques o dels efectes del canvi climàtic.
Però diu vostè que l’energia nuclear és un mal menor per al medi ambient.
Però no hi ha res net! Fins tot les renovables en el seu cicle de producció no són 100% netes. Has de fabricar els materials, i qualsevol tipus d’energia, com més renovable sigui més intensiva en materials és. Per tenir un quilovat-hora d’energia eòlica necessites un munt d’acer i fibra de vidre, i per obtenir un quilovat-hora d’energia solar necessites un munt de silici.
Tornem al canvi climàtic. Per què és clau produir energia en una central nuclear per guanyar aquesta lluita global?
La situació del món és com tenir un sac foradat, hi poses pedaços i no pots prescindir de cap pedaç. La nuclear és un pedaç gros, però per a altres sacs és igual d’imprescindible el carbó.
El carbó és el gran enemic del planeta.
Totalment cert, però tenim altres prioritats a la vida que el clima. Els països tenen una prioritat de seguretat energètica, i contra això no podem lluitar-hi, un país necessita una energia en la qual hi pugui confiar –sense talls de subministrament per falta de matèria primera-, i per altra banda necessita energies econòmiques, l’economia està muntada així. Jo potser no hi estic d’acord, però els països necessiten que el PIB creixi, i el carbó és barat en aquest sentit. Un 40% de l’electricitat que es consumeix al món es fa amb carbó. Si volem salvar el planeta, la nuclear hauria d’anar guanyant terreny al carbó.
I què passa amb la seguretat de les centrals nuclears?
Cada gran accident que hi ha hagut ha provocat una millora radical en la seguretat de les plantes. L’accident de Fukushima ha comportat que esdeveniments externs que es consideraven massa improbables com per tenir-los en compte, ara es considerin en les anàlisis de seguretat. Com per exemple, que fallin alhora tots els embassaments de l’Ebre aigües amunt d’una central nuclear. Les centrals nuclears són segures, aquest és el missatge que hauria d’arribar a la societat.
Entesos, però els residus d’alta radioactivitat són tan controlables?
Què fas amb uns residus d’alta radioactivitat que són molt perillosos i ho seran durant milers d’anys? No hi ha experiència a nivell humà de cap instal·lació que hagi viscut tants anys com els que viuran aquests residus, i a més no hi ha cap civilització que hagi durat tant. Tecnològicament, la solució és senzilla, els enterres a terra en contenidors d’acer inoxidable. En el pitjor dels escenaris, aquestes substàncies químiques enterrades a 1 quilòmetre de profunditat, s’haurien combinat amb altres substàncies que trobessin pel camí i formarien part de minerals que seguirien estant sota terra. Si ningú no va allà a remenar, el perill no existirà i aquestes substàncies mai no arribaran a emergir a la superfície en dosis preocupants en els propers milers d’anys.
No tenim pas la garantia que ningú no vagi a remenar. D’aquí a uns centenars d’anys no sabem pas on serà la nostra civilització.
Exactament, aquest és el gran problema ètic. Mentre la nostra civilització aguanti, els nostres descendents sabran que aquí hi ha una cosa i quina perillositat té. Però què passarà amb una nova civilització? A Finlàndia estan treballant en com enviar un senyal al futur. Els egipcis ja ho van fer amb les piràmides, però les van saquejar igualment. Qualsevol civilització que aparegui després de la nostra no sabrà què hi ha sota terra i pensarà el mateix que els que van saquejar les tombes d’Egipte. Deixarem un llegat perillós, perquè el contingut radioactiu serà alt fins i tot milers d’anys després. Però confio que serem capaços de resoldre aquest problema. Sense nuclears potser no quedarà cap món per llegar a les generacions futures.
