El llop va ser donat per desaparegut a Catalunya a principis del segle XX, però fa unes setmanes circulaven unes imatges d’un exemplar a prop de Vall de Núria. Aquestes imatges són molt més recurrents que no ens pensem: el llop està tornant, de manera natural, des de Itàlia i França, i cada any se’n veuen diversos exemplars al Pirineu. Tot i que la quantitat d’exemplars que s’han trobat a Catalunya durant les darreres dècades és molt petita -des del 2000 se n’han identificat quinze exemplars diferents i sempre individus solitaris- això no vol dir que no n’hi pugui haver hagut més que, simplement, no han estat detectats.
Encara que a Catalunya el llop es considera extingit, a altres indrets de l’Estat la situació és molt diferent. Tot i que segons la Unió Internacional per a la Protecció de la Natura l’espècie té un estatus de Vulnerable a Espanya, cada comunitat autònoma estableix nivells diferents de protecció. Així, a les zones al nord del Duero el llop és una animal en expansió i és considerat una espècie cinegètica -és a dir, se’l pot caçar-, mentre que al sud del riu està protegit estrictament per la directiva d’hàbitats de la Unió Europea.
A Catalunya, les condicions són bones per a l’establiment d’aquests animals, ja que hi ha força territori muntanyenc i forestal, i és per això que és comú trobar-ne exemplars. El problema principal que hi ha amb els llops a Catalunya és la diferencia d’opinió entre diferents sectors. Els ecologistes lluiten perquè pugui tornar a les nostres terres amb un programa de reintroducció, important exemplars d’un altre lloc -com es va fer amb l’ós- i marcar-los per a seguir-ne el rastre. El seu argument és que els grans carnívors són claus per mantenir l’equilibri de l’ecosistema, per exemple, reduint les poblacions de senglar, de qui el llop és un depredador natural i que actualment suposen un problema.
Els ramaders, en canvi, no volen la implementació d’un programa de reintroducció d’aquests animals ja que els seus atacs podrien causar grans pèrdues als ramats. Tot i que la Generalitat no vol apostar per la reintroducció de l’espècie, però, hi ha la possibilitat que els llops tornin per iniciativa pròpia, i és per això que l’administració preveu ajudes i compensacions als ramaders afectats i reforç de les tanques de protecció, entre altres mesures.
La conservació del llop, doncs, no és gens fàcil, a causa de les opinions i postures oposades. La Generalitat, que no vol tornar a viure els mateixos conflictes que ja hi ha a causa de la reintroducció de l’ós bru, no té previst cap acció per fomentar el retorn d’aquest animal al nostre país tot i que alhora, com hem vist, seria un bon mecanisme de regulació de població de les seves preses tradicionals que, sense depredadors, s’han multiplicat sense control. A la resta de l’Estat, l’estatus i la caça dels llops també és un gran tema de debat ja que, tot i el seu estatus d’espècie vulnerable, té problemes de convivència amb els habitants de les zones rurals.
Cristina Recasens (Palamós, 1993) és graduada en Biologia i màster en Ecologia Terrestre i Gestió de la Biodiversitat per la Universitat Autònoma de Barcelona i ha treballat tant al Centre de Recerca Ecològica i Aplicacions Forestals (CREAF) com al Servei d’Ecopatologia de Fauna Salvatge de la mateixa universitat.
