Des que va arribar a Alemanya l’any 2006, la Cydalima perspectalis, coneguda popularment com l’eruga del boix, s’ha anat estenent per tota Europa. És una plaga originària de l’est d’Àsia i es pensa que es va introduir al vell continent pel comerç de plantes cultivades i ornamentals. A Catalunya es va detectar per primera vegada a Besalú l’any 2014 i s’ha estès fins a arribar a llocs com la Vall d’Aran o Tortosa, causant danys molt greus a les poblacions naturals i conreades de boix (Buxus sempervirens). Durant l’any 2019, les hectàrees afectades a Catalunya per aquesta plaga van créixer un 62% respecte el 2018, 109.000 hectàrees en només un any.
Aquesta eruga és tan perillosa perquè és voraç, viuen diverses generacions en un sol any i a casa nostra no té cap enemic natural que pugui limitar el seu creixement. De fet, l’únic possible depredador natural a Catalunya és la vespa asiàtica (Vespa velutina), també invasora i la població de la qual, provinent també de l’est d’Àsia, s’està mirant de reduir. El cicle vital d’aquest insecte li passar dues o tres generacions cada any, ja que cada una dura uns 40 dies. El seu cicle vital és el següent: passa l’hivern en forma de larva, protegida per un capoll de seda a la planta; després, quan arriba el bon temps, les erugues desperten i s’alimenten voraçment de les fulles, fins que es transformen en papallones que surten volant, s’aparellen i posen ous a les fulles d’onneixen noves erugues. El problema de les tres generacions és que el boix, després del primer atac, pot rebrotar; alguns exemplars també sobreviuen al segon atac, tot i que els provoca un fort dessecament; però si són atacats una tercera vegada, ja no poden rebrotar i acaben morint. Això és degut a que els primers danys són a la defoliació i la planta perd la seva capacitat fotosintètica, però després les erugues també causen danys molt greus a l’escorça que pot portar al dessecament i mort del boix.
La Generalitat té un pla d’acció per estudiar la plaga i la seva evolució, encara que és complicat pervenir-la perquè es desplaça volant, per la seva alta taxa de reproducció i pels seus hàbits alimentaris. Tot això, sumat a la gran extensió de boix (un milió d’hectàrees forestals on l’arbust és important o dominant) i a les tres generacions anuals, fa gairebé impossible combatre aquesta plaga. És inabordable des del punt de vista tècnic i econòmic. El futur del boix és incert a casa nostra, però a tots els ecosistemes on s’introdueix una espècie invasora, com és el cas de l’eruga del boix, ha de passar un temps perquè l’ecosistema respongui i hi hagi un equilibri. Perquè la plaga s’estabilitzi cal una disminució dels recursos: si no tenen el boix per alimentar-se, hi haurà molta mortalitat. Com ja hem vist anteriorment, també hi ha d’haver una resposta per parts dels depredadors naturals. Tampoc es coneix com el clima pot afectar el cicle reproductiu de l’insecte. Si pugen les temperatures, com preveuen molts estudis, afectarà moltes espècies autòctones però també invasores. En aquest cas, es creu que la població de l’eruga del boix podria augmentar, ja que períodes càlids més llargs poden portar sequeres, cosa que farà que el boix sigui més dèbil.
L’eruga de boix és un exemple de plaga que va arribar pel comerç entre països i que es troba fora de control, que té una gran capacitat de dispersió i que no té depredador natural a la zona. Encara que als boixos de jardineria se’ls pot fer prevenció amb trampes de feromones o insecticides, en l’àmbit forestal és molt més difícil de controlar. Les conseqüències del fet que arribi una espècie invasora poden ser que desaparegui una espècie en els ecosistemes autòctons.
Cristina Recasens (Palamós, 1993) és graduada en Biologia i màster en Ecologia Terrestre i Gestió de la Biodiversitat per la Universitat Autònoma de Barcelona i ha treballat tant al Centre de Recerca Ecològica i Aplicacions Forestals (CREAF) com al Servei d’Ecopatologia de Fauna Salvatge de la mateixa universitat.
