Entre els virus dissenyats en laboratoris, els atacs informàtics que fan caure ciutats senceres i la destrucció amb armes nuclears, la vida al nostre planeta podria canviar completament… i ben aviat. Això, si més no, és el que creu Martin Rees, l’Astrònom Reial del Regne Unit i fundadir del Centre per a l’Estudi de Riscos Existencials de la Universitat de Cambridge. “La nostra Terra té 45 milions de segles d’antiguitat. Però aquest segle és el primer on una espècie –la nostra– pot determinar el destí de la biosfera”, afirma. “La nostra societat connectada globalment és vulnerable a les conseqüències no volgudes de noves tecnologies poderoses, no només la nuclear però (encara més) la biotecnologia, la cibertecnologia, les intel·ligències artificials avançades i la tecnologia espacial”.
Així, a la conferència d’aquest mes d’abril de la Societat Americana de Física, Rees ha predit que el món a partir del 2050 estarà, per exemple, particularment amenaçat pels biohackers, a què ara es fa molt poc cas. En el futur, diu, un equip molt simple permetrà a tothom modificar irrevocablement el seu genoma o construir un virus de la grip altament contagiós. Com és el cas de les lleis contra les drogues, creu, la justícia no podrà perseguir totes aquestes accions i, en un món més interconnectat que mai, les conseqüències ressonarien arreu del planeta. Rees també parla d’altres perills: l’augment de població fent desaparèixer la biodiversitat, els perills del canvi climàtic, cibercriminals incontrolables, intel·ligències artificials que eliminen la privacitat, la seguretat i la llibertat… una sèrie d’amenaces que sembla no tenir ni fi ni solució.
I malgrat tot això, Rees és optimista i creu que hi ha una manera d’esquivar tots aquests perills i fer que el món del futur sigui millor que el d’avui. “Si tots els passatgers de la ‘nau espacial Terra’ volen assegurar-se que el deixen millor per a les futures generacions”, afirma, “hem de promoure el desplegament intel·ligent de noves tecnologies alhora que minimitzem el risc de pandèmies, amenaces cibernètiques i altres catàstrofes globals”. Reduir la defensa de míssils podria evitar un atac nuclear, ja que un de sol podria destruir una ciutat i matar milions de persones en un instant i, en cas que es convertís en una guerra, moririen centenars de milions de persones, les societats col·lapsarien i un número com a mínim igual de persones moririen de gana. Actualment, explica Rees, Rússia, la Xina i Corea del Nord han desplegat nous tipus de míssils gairebé impossibles d’aturar. El cap del Panell d’Estudi d’Afers Públics en Defensa de Míssils i Seguretat Nacional de la Societat Americana de Física, Frederick Lamb, recorda que un sistema de defensa antimíssils a gran escala presenta una quantitat de problemes que el fa inútil i que, de fet, només fa que els rivals augmentin els seus arsenals nuclears, en una progressió que recorda, tristament, a la de la Guerra Freda.
