L’amoníac, un possible substitut del dièsel en el transport marítim transoceànic
Un vaixell de càrrega amarrat a la terminal de mercaderies del Port de Barcelona
Un vaixell de càrrega amarrat a la terminal de mercaderies del Port de Barcelona | ACN

!--akiadsense-->

L’amoníac, un dels principals components d’alguns fertilitzants, refrigerants i explosius, podria ser un candidat a substituir el combustible dièsel en el transport marítim transoceànic. Aquesta indústria, responsable d’un 2% de les emissions anuals d’efecte hivernacle, darrerament es troba a l’ull de l’huracà de les crítiques. Fa poc, de fet, un gran grup d’armadors es va proposar destinar 5.000 milions de dòlars a investigació per reduir la seva contribució a l’emergència climàtica. Després que es proposés limitar la velocitat dels vaixells, una mesura que podria tenir grans beneficis per al medi ambient, un article publicat per ‘The Royal Society’ assenyala l’amoníac com una alternativa viable ja que crema sense emetre CO2.

El text, de fet, fa èmfasi en els grans avantatges de l’amoníac un cop aconseguit que la seva producció, que actualment genera un 1,8% del CO2 emès anualment, la quantitat més alta de tota la indústria química, pugui continuar sense emetre aquest gas d’efecte hivernacle gràcies a les energies renovables. Combinant això i el canvi de combustible dels vaixells, les emissions de diòxid de carboni es podrien reduir en un 4% anual. Per aconseguir-ho, és clar, caldria que les energies netes creixessin encara més ràpid que ara, per satisfer les necessitats d’una indústria, la de la producció d’amoníac, que hauria de créixer enormement.

Cisterna d'amoníac
Cisterna d’amoníac | Albert Bridge (CC)

!--akiadsense-->

Un dels grans avantatges d’aquesta idea és que, gràcies al gran ús d’amoníac de l’agricultura, que l’empra com a fertilitzant, la majoria de ports del món estan preparats per emmagatzemar-lo i transportar-lo. Així, no seria necessari construir gaires infraestructures noves per adaptar-se a aquest canvi. El principal problema d’aquest combustible, com dels altres “combustibles verds” proposats, és que la seva eficència, tot i que molt més alta que la dels seus competidors en aquest camp, continua sent força més baixa que la dels combustibles fòssils, de manera que caldria emprar-ne més per fer els mateixos viatges, deixant menys espai per al transport de mercaderies. Tot i això, sembla l’única alternativa més o menys viable que hi ha, de moment, al dièsel.

Nou comentari