La transició energètica i la revolució sostenible que necessitem per frenar els pitjors escenaris de canvi climàtic podrien ser molt més complicades del què ens fan creure. En un dels seus darrers informes, l’Agència Internacional de l’Energia posa de manifest la necessitat d’un augment enorme dels materials necessaris per als cotxes elèctrics, els panells solars, les turbines solars i altres tecnologies netes. De fet, des que aquestes indústries van començar a créixer cada cop més ràpid, la demanda de coure, liti, níquel, cobalt i altres materials rars s’està disparant i continuarà fent-ho durant els propers anys. El problema, però, és que la indústria minera, especialment d’aquests minerals i metalls, està subjecta a diversos problemes, sobretot d’opacitat, que fan que el preu pugui esdevenir molt volàtil o que hi hagi escassedat sobtada de matèries primeres. Segons l’AIE, tres països controlen més de tres quartes parts de la producció mundial de liti, cobalt i altres elements rars. Així, per exemple, el 70% del cobalt prové de la República Democràtica del Congo i la Xina, a més de produir el 60% dels materials anomenats “terra rara” –17 elements de la taula periódica amb moltíssimes aplicacions comercials– també refinen entre la meitat i el 70% del liti i el cobalt. El tercer país en joc, però a molta distància, és Austràlia.
El problema és que és molt difícil que la indústria minera s’adapti a un creixement exponencial de la demanda, no només per la disponibilitat de matèries primeres sinó pels recursos econòmics i el temps que cal per trobar-los i posar en marxa una explotació. Així, segons l’AIE, entre el descobriment d’un dipòsit i l’inici de l’extracció comercial passen una mitjana de setze anys i, per tant, la producció actual d’aquests materials i els plans de futur de la indústria no són prou ambiciosos, opina l’organització, com per cobrir el creixement de la necessitat que hi haurà durant els primers anys i dècades. Així doncs, hi ha “riscos en la confiança, l’assequibilitat i la sostenibilitat” del proveïment d’aquests metalls i minerals, afirma l’estudi, que afegeix que la resposta dels polítics i de les empreses “determinarà si els minerals crítics són una eina vital per a la transició a l’energia neta o un coll d’ampolla en el procés”.
La fabricació d’un cotxe elèctric, sense anar gaire lluny, necessita sis vegades més minerals que un de convencional: el liti, el níquel, el cobalt, el manganès i el grafit són parts essencials de les seves bateries. Les xarxes elèctriques, d’altra banda, necessiten quantitats evidentment enormes de coure i alumini, mentre que els materials que formen la terra rara es fan servir en els imants que hi ha a l’interior de les turbines eòliques. Així doncs, no és gaire difícil imaginar-se quants d’aquests materials farien falta perquè la transició energètica fos una realitat d’aquí a poques dècades, i en les circumstàncies actuals la indústria és incapaç de proveïr-los. Tot i això, l’informe confia que encara hi siguem a temps si es prenen les accions adients, tant per la part de les empreses com de les institucions i els legisladors. El desenvolupament de noves tecnologies, el reciclatge i la millora dels estàndards d’extracció són claus per assegurar la cadena de subministrament i que, d’aquí poques dècades, la revolució verda no es trobi encallada de sobte per la manca de matèries primeres.
