Si la gran transició energètica ha de convertir-se en realitat, la població haurà d’acceptar un augment substancial de l’activitat minera a molts indrets del món. Aquesta és la conclusió, tan simple com contundent, a què arriba un estudi publicat a la revista ‘Nature Reviews Materials’ i elaborat pel professor Richard Herrington, cap del Departament de Ciències de la Terra del Museu d’Història Natural de Londres, a Anglaterra. El ritme d’extracció actual d’alguns metalls i minerals imprescindibles per al sosteniment de l’economia verda del futur és insuficient i, per tant, és inevitable augmentar-lo. Si més no durant un temps, fins que la disponibilitat d’aquests materials –com ara el liti i el cobalt– sigui prou com per alimentar una gran indústria del reciclatge que cobreixi les necessitats de les societats i l’economia mundials.
El problema, és clar, és que qualsevol projecte de mineria troba detractors que volen impedir-lo pel seu impacte tant en el medi ambient com en la salut de les persones, fins i tot si es deixen de banda les condicions laborals terribles que aquesta activitat té en alguns llocs del planeta. Tot i això, l’article fa èmfasi en la necessitat de parlar seriosament d’aquest assumpte perquè, a dia d’avui, la transició energètica és una necessitat massa urgent com per esperar-nos a trobar una alternativa a l’extracció dels materials que necessitem per dur-la a terme. El gran públic, sembla, no és conscient d’aquesta conseqüència inevitable de la revolució verda, i ho hauia de ser perquè no resulti un problema a l’hora de canviar l’economia per salvar el nostre futur.
Eliminar els motors de combustió interna i augmentar l’ús d’energies renovables, els dos elements principals de la transició energètica i el pas a la neutralitat en carboni, demanarà quantitats enormes de cobalt –per als electrodes de les bateries–, liti –per als electròlits–, neodimi –per als imants dels motors elèctrics–… El silici, en canvi, emprat a les plaques solars més habituals a dia d’avui no seria un problema: és el segon element més abundant de la Terra després de l’oxigen. El cas, però, és que només per substituir els 1.400 milions de vehicles que hi ha al món ja caldria una quantitat desenes de vegades superior a la producció mundial actual de qualsevol d’aquests materials.
Com dèiem, doncs, fins que no hi hagi una font prou important de material per a reciclar i una economia circular que ho permeti, caldrà augmentar enormement l’extracció d’alguns d’aquests components. No és una decisió fàcil, cal decidir d’on i com s’extreu i pensar tant en el medi ambient com en el benestar de les persones, però sembla que no hi ha alternativa. A més, és clar, hi ha el problema de la localització de les principals mines d’aquests materials, que són a l’Àsia o a Àfrica i, per tant, sovint molt lluny dels llocs de consum. Un cop arreglat això, si fos possible, encara caldria fer créixer la indústria de processat d’aquests materials per donar resposta a les noves necessitats. Així doncs, es miri per on es miri, el repte és enorme, i el primer que cal és reconèixer-ne l’existència.
