L’os ha sigut notícia aquesta setmana al Pirineu perquè s’han obtingut les primeres imatges dels cadells d’aquest any. Altres vegades, en canvi, se’n parla pel conflicte permanent que hi ha des que es va reintroduir l’espècie. Però l’os bru (Ursus arctos pyrenaicus) és un animal que és un símbol dels Pirineus. Són testimoni de la seva presència i la relació amb la gent dels pobles de la zona a través dels balls i les danses de l’os que es feien als carnavals de Farrera, Son, Tor i Espot. També ho demostren les festes populars de l’os que se celebren a la Catalunya Nord, al Vallespir, a Prats de Molló, a Arles i a Sant Llorenç de Cerdans. Dites populars i frases fetes com ara “per la Candelera l’os surt de la cova, i si veu que plou no se’n mou”, “vendre la pell de l’os abans de caçar-lo”, “encantat com un os”, “fer l’os” (fer el beneit), “pelut com un os”, “viure com un os” (viure solitari) indiquen el mateix. La presència històrica de l’os en aquestes contrades també ha quedat reflectida en els noms topònims, com per exemple la serra de l’Os, situada al Ripollès, el pas de l’Os, a la Vall de Boí, el Racó de l’Os, al Pallars Sobirà, la cova de l’Ossa, a Andorra, el Clot de l’Os, a la Vall d’Aran, i Os de Civís, a l’Alt Urgell.
L’os, fins a mitjans del segle passat, havia estat considerat com una gran feristela. La seva persecució per part dels humans va ser intensa, amb paranys i verí (estricnina). Una pressió que va ser la causa de la regressió i la quasi extinció de l’os als Pirineus. L’últim exemplar caçat al Pirineu català va ser abatut per Martí Bringué d’Areu, l’any 1948, al Pla de la Selva, a la vall Farrera. Es va considerar quasi extingit a finals dels anys vuitanta. Aleshores, la població va arribar a un estat finalista, amb només 4 o 5 exemplars en tot els Pirineus. La via de recuperació de la població d’os va ser mitjançant un programa de reintroducció de l’espècie. L’any 1996, amb un programa LIFE de la Unió Europea desplegat pel govern francès, amb el suport del govern català, es van alliberar ossos procedents de la regió de Kocebje, Eslovènia: dues femelles Ziva i Melba, el 1996, i un mascle, Pyros, el 1997. El 2006 es van reintroduir 4 femelles i un mascle. I el 2016 el mascle Goiat, alliberat al Parc Natural de l’Alt Pirineu perquè aportés més variabilitat genètica. El 2018 s’hi van afegir 2 femelles per primer cop als Pirineus Occidentals. Una visita tècnica que vam fer a la regió eslovena ens va permetre comprovar-hi que la coexistència dels humans amb l’os no era conflictiva.
Actualment la població d’ossos pirinencs es troba repartida en dos nuclis diferenciats: el nucli occidental (al sud de França, a la part dels Pirineus Atlàntics, al nord-oest d’Osca i al nord-est de Navarra), i el nucli central (el sud de França de l’Alta Garona, Aude, l’Arieja, el nord-est d’Osca, i també a les comarques catalanes de la Vall d’Aran i el Pallars Sobirà bàsicament, però també al Pallars Jussà, l’Alta Ribagorça, l’Alt Urgell i la Cerdanya). El Grup de Seguiment Transfronterer de l’Os ha fet el balanç anual de la població: l’any 2020 era de 64 ossos, repartits per Catalunya, França, Andorra, l’Aragó i Navarra, en una àrea geogràfica que comprèn una superfície de 8200 Km2.
En l’actualitat és una espècie protegida per la legislació de diferents estats, per la UE, l’estat espanyol i el govern català, entre d’altres. És a la Llista Vermella d’Espècies Amenaçades de la Unió Internacional per a la Conservació de la Natura (UICN). A nivell mundial no està amenaçat, però a l’estat espanyol es classifica com a “en perill crític”. Un dels objectius del projecte LIFE és millorar i vetllar per l’hàbitat de l’os i també la conscienciació de la població.
Des de temps remots, els humans i l’os han conviscut en el mateix territori. Durant molts anys es caçava i l’os s’havia vist com a una gran feristela, com s’ha comentat, i aquest va ser el motiu de la seva rarificació a finals del segle passat. La seva reintroducció ha provocat molts conflictes amb la gent del territori, en especial els ramaders, ja que els ossos ocasionalment han realitzat atacs als ramats d’ovelles, de cabres i de cavalls, i també a les arnes d’abelles. Sembla que els impactes han estat produïts per ossos mascles i joves, en el moment de transició de jove a adult, una etapa en què alguns exemplars poden tenir aquests comportaments. A Catalunya seria el cas dels impactes realitzats pels ossos Goiat i Cachou, aquest darrer assassinat enverinant-lo amb anticongelant l’abril de l’any passat: un cas que actualment es troba en un procés penal.
L’os és un omnívor oportunista que canvia la seva dieta alimentària segons la disponibilitat d’aliment. Tanmateix, entre un 75% i un 80% de la seva dieta és d’origen vegetal, i els atacs no semblarien produïts per manca d’aliment.
El conflicte és viu i l’administració treballa amb els pastors i ramaders per rebaixar la tensió i governar la problemàtica. Entre d’altres mesures, s’aplica la indemnització dels danys provocats, els tancaments de les explotacions apícoles amb filats elèctrics i un sistema integral de protecció de ramats que consisteix en l’agrupament dels ramats en una mateixa muntanya, la contractació de pastors, tancats elèctrics per als ramats a la nit, donació i promoció de gossos especialitzats en la protecció del ramat i la construcció de cabanes per facilitar la vida dels pastors a la muntanya.
Una de les queixes dels pastors és que han hagut de canviar la manera de pasturar a causa de la presència de l’os. També es lamenten del fet que quan hi ha un dels atacs, a banda de la mort d’alguns exemplars, hi ha un fort impacte conductual al ramat i una important afectació emocional per al pastor.
En d’altres territoris en què l’os sempre ha conviscut amb la presència humana, com és el cas de la serralada Cantàbrica, les mesures de protecció són quasi inexistents. Tot hi haver-hi importants impactes de l’ós als ramats, hi ha més acceptació dels ramaders astur-cantàbrics, que accepten que l’os forma part del mateix hàbitat i que cal compartir-lo.
D’altres actors socials també opinen que la presència de l’os pot afectar els usos públics del territori. En canvi, per el turisme rural i qualsevol de les variables d’ecoturisme, la presencia de l’os té un component atractiu que estimula les economies de muntanya.
L’os és un animal solitari, tímid i no agressiu. Precisament pel fet que durant anys ha estat compartint territori amb els humans, l’os veu les persones com una amenaça i els té respecte. Com que té un olfacte molt sensible, fuig abans que hi hagi la confrontació. Tot i això, quan una persona es troba al seu hàbitat, si se’n troba un ha de comportar-se amb tranquil·litat, sense obstaculitzar el seu pas, mantenir la calma, i sobretot no interposar-se en el cas que aparegui una ossa amb les cries.
En tots els territoris actuals de l’os és molt important que les parts en conflicte puguin donar una exemple d’entesa i que la persistència de l’os no sigui un entrebanc per a les economies locals, sinó tot el contrari.
