El nord-americà Joseph Stilglitz, Premi Nobel d’Economia el 2001 i un dels experts més crítics amb la globalització i l’economia de lliure mercat, afirma, en un article publicat a ‘CNN Business’, que “l’avarícia corporativa està accelerant el canvi climàtic” però, mostrant-se moderadament optimista, opina que encara “es pot evitar el desastre”. Stiglitz, que també és conegut per haver carregat molt durament, també, contra algunes institucions internacionals de crèdit, com el Fons Monetari Internacional i el Banc Mundial, on havia estat economista en cap, fa un repàs de la situació actual de l’economia nord-americana en relació al canvi climàtic i, alhora, dóna suport al Green New Deal, la transició a l’economia verda que proposa la congressista nord-americana Alexandria Ocasio-Cortez.
Segons Stiglitz, l’economia nord-americana no només “no ha funcionat per a gran part del país” sinó que, a més, “està fallant al planeta, i això vol dir que està fallant a les generacions futures”. El Premi Nobel responsabilitza d’aquesta situació “el poder i l’avarícia corporatives” que, “centrats en el benefici immediat”, no tenen en compte l’impacte de les seves decisions ni en els nord-americans més pobres ni en el medi ambient. A més, denuncia l’economista, les grans corporacions han convertit el seu poder econòmic en polític, pressionant per aconseguir una legislació mediambiental més laxa, alhora que el president nord-americà, Donald Trump, nega l’existència del canvi climàtic malgrat que la seva administració “ha estat obligada repetidament a admetre que és una realitat” per la via judicial.
El canvi climàtic és tan real, explica Stiglitz, que no només ha augmentat la temperatura mitjana de la Terra sinó que han augmentat els fenòmens meteorològics extrems que han dut “un gran nombre de morts”. Centrant-se només en els Estats Units, afirma que el cost econòmic de l’escalfament global ja va ser de més d’un 1,5% del PIB del país l’any 2017 i que “a finals d’aquest segle”, sectors econòmics nord-americans com l’agricultura i l’energia “podrien perdre centenars de milers de milions de dòlars anuals”. Davant d’aquesta urgència, proposa respondre tant a la “malaltia econòmica” com a la “crisi climàtica”, afegint que, de fet, un “canvi cap a polítiques pro-Terra” pot ser “un estímul per a l’economia”, un dels missatges bàsics del Green New Deal.
Tot plegat no passarà sol, però, recorda l’economista, i passar a dependre només d’energies renovables demana una “mobilització de recursos” semblant a la que es va veure durant el primer New Deal, impulsat pel president Franklin Delano Roosevelt, o durant la Segona Guerra Mundial. Stiglitz exhorta els polítics a “prendre la iniciativa” amb inversions públiques en infraestructures i investigació i també a implementar regulacions mediambientals. Per a ell, posar fre al canvi climàtic “és ben al nostre abast”, ja que els objectius globals de limitar l’augment de les temperatures entre 1,5 i 2ºC és “clarament factible”. A més, rebla, “tindria molt més sentit” invertir en adaptar l’economia per reduir els riscos del canvi climàtic que no pas gastar diners en mitigar “els enormes costos econòmics i humans de les seves conseqüències”.
Sobre la font d’aquests recursos, Stiglitz és molt clar, començant per eliminar els “grans subsidis als combustibles fòssils” i l’augment dels impostos a les corporacions que causin danys al medi ambient. Això darrer, creu, també les animaria a “treballar dur per evitar-ho”. A més, però, l’economista proposa altres canvis per fer créixer l’economia, com per exemple “reduir els excessos del poder corporatiu” tant a nivell de presa de decisions com econòmic i evitar la discriminació al mercat laboral, per exemple donant més flexibilitat. Si la mobilització de la Segona Guerra Mundial va acabar beneficiant l’economia i la societat, el Nobel opina que la lluita contra el canvi climàtic té “un potencial semblant” i que, de fet, és una “oportunitat” de “crear una societat que ens beneficiï a tots, a més de al planeta”.
