Els esforços per expandir l’energia neta i renovable estan fent que, arreu del món, s’estiguin instal·lant plaques solars a molt gran escala. Un dels llocs on s’està fent és al sud d’Egipte, on s’està construint la que serà la central d’energia solar més gran del món. Amb un cost de gairebé 3.500 milions d’euros, cinc milions de cèl·lules fotovoltaiques i una superfície de més de 3.400 hectàrees, generarà 1,8GW d’energia, equivalents a la producció de dues centrals nuclears. En comparació amb instal·lacions semblants, també produïrà el doble d’energia que la central de Villanueva (Mèxic), que a dia d’avui és la més gran del continent americà.
En només dues hores, a la Terra hi arriba una quantitat d’energia solar suficient com per cobrir totes les necessitats del planeta durant un any. Fa anys que es va calcular que, si es cobrís el 2% del desert del Sàhara amb plaques fotovoltaiques, es podria cobrir la necessitat energètica de tot el món, però caldria una xarxa de distribució que la fes arribar arreu del planeta. Les megainstal·lacions solars s’estan convertint lentament en una tendència. A la Xina, per exemple, s’està planejant construir-ne una amb una potència de 2GW i, a l’Índia, el govern ja ha donat els permisos per instal·lar-ne una de 5GW. Els projectes tan grans es beneficien econòmicament de la seva escala i de la reducció dels costos de la fabricació de plaques solars durant els darrers 10 anys. Els governs de gran part del món també han jugat el seu paper facilitant la seva instal·lació a nivell legal.
Aquest abaratiment dels costos està fent que l’energia solar sigui cada cop més atractiva als països en vies de desenvolupament que, fins ara, no se la podien permetre. En aquestes regions del món, que sovint són les que reben més irradiació solar, es poden convertir ràpidament en fonts d’energia competitives sense ajuda econòmica dels governs, com també passa en algunes parts dels països desenvolupats. Tot i així, el creixement de les centrals solars estan limitades pels sistemes de distribució d’electricitat, que sovint no poden dur tota l’energia que generen als llocs on es podria consumir. La seva intermintència, a més, també continua resultant problemàtica per les dificultats d’emmagatzematge de l’electricitat. La Xina és un dels països que s’ha vist més afectada per aquest problema, arribant a perdre el 30% de l’electricitat generada amb plaques solars a causa d’això. Actualment s’està proposant fer una xarxa que connecti aquest país amb Corea, Rússia i el Japó, i a finals dels anys 20 d’aquest segle hi podria haver una gran xarxa europea que cobrís tot el continent.
Altres països, com el Japó, tenen massa poc sol per unir-se a aquest gran desenvolupament de l’energia solar i tampoc no disposa de l’espai per construir instal·lacions de la mida que s’estan fent a altres parts del món. La seva idea per posar remei a aquest problema és la construcció d’una central solar a l’espai. L’Agència Espacial Japonesa, actualment, treballa per posar en òrbita una granja solar d’una potència d’1GW que pot proporcionar electricitat 24 hores al dia. A partir de la seva instal·lació, als anys 30 d’aquest segle, l’estació enviaria l’energia en froma de microones cap a una illa artificial coberta amb milers de milions d’antenes. L’agència nipona ja ha demostrat que pot dirigir energia a una distància d’uns quants centenars de metres, tot i que encara hi ha molts dubtes de si una planta d’energia solar a l’espai és una opció creïble.
2 
1 
