Incendis forestals d’unes proporcions inimaginables a casa nostra estan calcinant grans extensions de les regions àrtiques del nostre planeta. De Sibèria a Escandinàvia, Grenlàndia, i Alaska, els focs ho estan consumint tot. Tot i que és habitual que l’estiu arribi acompanyat d’incendis, causats majoritàriament per llamps i que formen part del cicle natural dels boscos, les temperatures extremadament altes d’enguany estan fent que els focs siguin tan grans que el fum és visible des de l’espai.
Justament, si bé els centenars d’incendis que cremen ara mateix afecten grans zones deshabitades, el fum està escampant-se molt més i afecta ciutats senceres que han quedat completament cobertes, fent que la qualitat de l’aire baixés dramàticament. En el cas de Sibèria, el fum s’ha estès tant que ha arribat a l’oest de la regió, a sis fusos horaris a distància.
I per si això no fos prou, el sistema de satèl·lits Copèrnic de l’Agència Espacial Europea informa que els incendis van alliberar, només durant el mes de juny, uns 50 milions de tones de diòxid de carboni, una contribució a l’escalfament global equivalent al d’un país sencer.
Els incendis forestals de l’Àrtic tenen lloc entre els mesos de maig i octubre i convé no oblidar que formen part del funcionament normal dels ecosistemes i que, fins i tot, tenen beneficis ambientals ja que ajuden a eliminar i regenerar massa vegetal. Les proporcions dels focs d’enguany, però, són dels més grans que es recorden, ajudats per l’augment de les temperatures de la zona, que ha estat més alt que la mitjana del planeta. Així, i precisament en zones deshabitades i amb enormes extensions de boscos, els incendis es converteixen en més probables i molt més duradors. En aquest cas, les tempestes elèctriques i els forts vents han estat el cop de gràcia.
Tots aquests processos són conseqüències lògiques d’un món que s’està escalfant cada vegada més, facilitant grans incendis que alliberen enormes quantitats de diòxid de carboni que, alhora, escalfen més el planeta. Les partícules en suspensió, a més, també contribueixen a que el gel de la regió es fonqui perquè, quan es dipositen, n’enfosqueixen la superfície. Un cicle molt difícil de tancar i que s’afegeix a tots els problemes causats de forma més directa per l’activitat humana.
Les autoritats, per la seva banda, no estan fent gaire per apagar els focs, especialment a Alaska i Sibèria. Com que no estan posant en perill zones habitades, consideren que els intents per apagar els incendis podrien ser més perillosos i perjudicials que no pas deixar que el cicle dels incendis, per bé que més gran que mai, faci el seu curs.
