És prou conegut que, en general, cada zona del nostre cervell té una tasca concreta, com ara processar els sons o les imatges que ens arriben, coordinar els nostres moviments, etc. Sobre com es controla la informació que es relaciona amb tasques molt més complexes, però, com el pensament abstracte, se’n sap una mica menys, ja que la seva tasca es fa amb informació que ja ha estat processada prèviament. El lòbul parietal inferior és una d’aquestes zones, però fins ara no se sabia com feia funcions tan diferents.
És per això que un equip de l’Institut Max Planck per a les Ciències del Cervell i el Pensament Humà de Leipzig (Alemanya) va unir forces amb investigadors de la Universitat McGill de Mont-real (Quebec) i mirar de donar-hi una resposta. Publicat a la revista eLife, aquest gran estudi conclou que diverses parts del lòbul s’especialitzen en funcions cognitives diferents com ara l’atenció, el llenguatge o les habilitats socials, inclosa l’empatia. Alhora, però també treballen juntament amb altres àrees del cervell d’una forma molt específica.
En el cas del llenguatge, per exemple, el lòbul parietal inferior de l’hemisferi esquerre s’activa, mentre que per a l’atenció el que s’activa és el de l’hemisferi dret. Quan el que calen són habilitats socials, s’activen tots dos alhora, ja que cal una interpretació molt més complexa i, molt probablement, els dos lòbuls col·laboren. Quan l’activitat cerebral requereix interacció amb un altre lòbul, segueixen el mateix patró, i com més complexa és la tasca, com en el cas de les habilitats socials, més relació hi ha entre les diverses regions del cervell, adaptant-se a les necessitats, que canvien constantment.
És per això, conclou l’estudi, que els humans podem dur a terme tasques i tenim habilitats tan complexes com la llengua o les relacions socials. Així doncs, el lòbul parietal inferior és, al cap i a la fi, el que ens serveix per interpetar el món. Aquesta regió, de fet, també és la mateix que processa informació complexa en la resta de primats superiors, però la nostra és molt més gran i té parts que els nostres cosins no tenen, cosa que dóna informació sobre punts clau en l’evolució que ens va separar.
Per arribar a totes aquestes conclusions, els investigadors van parar atenció a les correlacions entre les diverses parts del cervell posant voluntaris en una màquina de ressonància magnètica i fent-los dur a terme tres tasques: la primera era entendre el llenguatge, passant-los imatges que alternaven paraules reals i inventades. La segona, que tenia relació amb l’atenció visual i espacial, els feia reaccionar a un estímul que apareixia al cantó de la pantalla que no s’esperaven. Finalment, la tercera tasca provava la seva capacitat de posar perspectiva amb un test anomenat Sally Anne, una tira còmica de quatre vinyetes que mostra dues persones interactuant i una pregunta al final que només pot ser resposta fent servir l’empatia, és a dir, posant-se al lloc d’un dels personatges.
