Un any més tots els ulls tornen a fixar-se en el Delta de l’Ebre, on els efectes del temporal Filomena han estat dolorosos però no sorprenents després de dècades d’un desastre darrere l’altre. Tempestes com la d’enguany o com la del Glòria, fa just un any, són només la punta de l’iceberg de la situació a un Delta, que fa anys que retrocedeix.
La inacció institucional té un gran impacte en l’ecosistema, que inclou els seus habitants. “Si se segueix sense fer res acabarem sent els primers refugiats climàtics d’Europa”, sentencia Albert Pons, pagès i responsable nacional del sector de l’arròs del sindicat Unió de Pagesos. Una perspectiva dura i compartida per altres habitants de la zona i experts del territori.
Es tracta d’una crisi mediambiental que pot condemnar milers de ciutadans a marxar de casa seva perquè el territori se’ls desfà sota els peus. “Tinc terres que fa uns anys estaven a un quilòmetre i mig del mar i avui estan a un quilòmetre”, explica Pons. El pagès remarca que el procés de desaparició del Delta s’accelerarà cada cop més, ja que el temporal Glòria va obrir una escletxa als embats del mar.
La Marcela Otamendi, copropietària del restaurant Vascos i agricultora, té l’aigua marina a les portes del seu local. Però això no sempre ha estat així: “Des d’aquest punt caminaves i caminaves i trobaves un xiringuito. Més endavant, ensopegaves amb una caseta de la Guàrdia Civil després de la qual començava un terreny ple de dunes impressionants”, recorda Otamendi assenyalant el que ara és tot aigua.
La seva família, arrelada al Delta des del 1939, va comprar els terrenys on actualment té el restaurant l’any 1951. Ara una part de la finca ja està submergida i la família comença a témer seriosament un possible desterrament. Però “preparada per a una cosa així no s’hi està mai”, lamenta la restauradora i agricultora.
“Primer patiran els que estan a primera línia, seran els primers, i després vindrem la resta”, explica Pons. “Jo vull conservar el que és meu i no per propietat, sinó perquè és la meva terra, el meu hàbitat. No deixo de ser un animal que no vol marxar del seu lloc”, conclou Otamendi.
Les famílies Pons i Otamendi són un exemple d’una experiència que es repeteix al llarg de tot el territori deltaic. “Aquest delta no és tan bonic perquè sí. Està treballat per les mans d’homes i dones, moltes dones, perquè per més que ho anomenem mai quedem en equitat”, remarca la restauradora i agricultora. Un treball i un coneixement traspassat per generacions que sovint no és escoltat per les administracions.
Davant d’aquesta situació l’Estat i el Govern de la Generalitat han dut a terme plans, proves i expropiacions amb escassos resultats i en períodes de temps molt llargs, quan el Delta cada dia perd superfície. Tot plegat és considerat insuficient per la Taula de Consens pel Delta, formada per 7 ajuntaments i les dues comunitats de regants de la zona. Per això l’entitat ha iniciat les gestions amb la Comissió Europea per obrir un procés d’infracció comunitària contra els dos executius, ja que el Delta es troba sota protecció europea.
En deute amb el Delta pels embassaments de Franco
Arribar a la situació actual del Delta no és ni conseqüència aïllada del temporal Glòria ni un procés natural, és un gran efecte en cadena que va començar als anys 60-70 amb la construcció d’embassaments que van tallar el flux sedimentari que feia milers d’anys que seguia el seu curs i que s’ha vist agreujat pel canvi climàtic.
Des del primer moment de funcionament dels embassaments, els canvis al Delta comencen a fer-se patents. “El primer canvi que es va veure va ser a l’aigua. Als anys 60 i 70 era d’un color marronet perquè arrossegava sediments. Més endavant, en estar retinguts als embassaments, l’aigua es va tornar verdosa”, explica Susanna Abella, membre de la Plataforma en Defensa de l’Ebre (PDE). Si bé la imatge d’aigües cristal·lines és seductora estèticament per a molts, en aquest cas és artificiosa i, el que és més important, perjudicial per a l’entorn natural.
Les preses suposen una estocada mortal per al Delta. En canvi, com recorda Abella, són beneficioses per al regadiu, que s’han vist àmpliament beneficiat de les polítiques fluvials dels últims anys. La membre del PDE ho exemplifica amb la diferència d’inversions al territori. “Un dia es promet invertir 6 milions d’euros en actuacions al Delta i al següent s’anuncia que s’inverteixen 50 milions per al canal Xerta-Sénia”, sentència l’activista.
La modificació de la natura per l’acció humana no és cap novetat, ni és exclusiva de la conca de l’Ebre. El que sí que és problemàtic és la falta d’equilibri i convivència entre la intervenció humana i la vida de la fauna i la flora, que al capdavall no es pot separar de la nostra existència. Veus com la d’Abella reclamen un equilibri al cost que sigui. “Els diners per salvar el Delta ens els deu tota la conca de l’Ebre després de seixanta anys tenint beneficis a costa de retenir els sediments mentre aquí es feia malbé el territori”, assegura la membre del PDE.
Sense sediments tot és efímer
Les possibles solucions per a la crisi que fa anys que arrossega el Delta tampoc són una novetat i ja se n’ha demostrat l’eficàcia en altres indrets. Com recorda Xavi Curto, portaveu de la Taula de Consens, aquest no és l’únic delta del món. El projecte de la taula presenta diverses actuacions a urgent, curt, mitjà i llarg termini. “El que volem durant els primers anys és mobilitzar molta sorra, però alhora iniciar el procés d’implementació dels sediments fluvials, que portarà anys”, resumeix Curto.
El Pla Delta és complex però no impossible de realitzar. Tècniques com la mobilització de sorres per reforçar i mantenir la línia de mar ja es fan a altres països que tenen territori per sota del nivell del mar, com Holanda, on s’enfronten a una força marítima més potent que la del Mediterrani. “Al nord, tenen un conveni entre tres països (Holanda, Alemaya i Dinamarca) i cada cinc anys fan els moviments de sorra. Nosaltres calculem que aquí caldria cada deu anys”, explica Curto.
La mobilització de sediments és la tècnica més complicada, però també és fonamental, ja que si els sediments no arriben hi arriben, el Delta no té matèria primera amb la qual mantenir el seu territori. Susanna Abella remarca que sense sediments les sorres seran una solució efímera i incompleta. Es tracta d’una actuació que ha aixecat polseguera al llarg dels anys, però què Abella enfronta amb optimisme: “Fa 5 anys, de mobilitzar sediments ni se’n parlava. Seria injust dir que no van canviant les coses”, exposa la integrant de la PDE.
Tot i que s’han obert noves opcions per conservar el Delta, activistes i experts lamenten la desconnexió de les administracions amb el territori. Un exemple és el Pla per la protecció del Delta de l’Ebre, un pla d’actuació elaborat per l’Estat que porta mesos de retard i que inclou molt poques de les aportacions de les entitats territorials. “Estem una mica xocats, perquè nosaltres ja sabem que som poca gent i que tenim un pes polític petit, però sempre havíem entès que si ens col·locaven tantes figures de protecció seria per protegir el Delta. Resulta que quan arriba el perill no apliquen res”, explica Curto.
Una qüestió de supervivència
Les prediccions que auguren un futur millor o pitjor en la conservació del Delta no són una opció per als que hi viuen, ja que tota pèrdua de territori els empeny fora de la zona. “Tot terreny que es perdi del país és una desgràcia col·lectiva, sigui aquí o a les Garrigues”, remarca Pons. “El que passa aquí es veu com un problema de la Marcela, del Kevin o dels Bonet. Però no, aquí literalment estem perdent lo sud i no passa res”, conclou Otamendi.
Pels seus habitants no hi ha opció de ser negatiu respecte del Delta. No existeix cap dicotomia, sinó que és una qüestió de supervivència per la qual seguiran lluitant. “Jo com a pagès i sindicalista faré tot el que estigui a la meva mà. No vull que arribi el dia de demà i els meus fills o nets em preguntin: ‘Què vas fer pel Delta?’ Jo no vull mirar-los als ulls i acotar la vista i dir-los: ‘No no vaig fer res’”, conclou Pons.
