El primer exemple d’un amfibi africà construint un “niu”, el de la granota Goliat, ha estat descrit a la revista ‘Journal of Natural Science’ per un equip de científics encapçalats per Marvin Schäfer, del Museu d’Història Natural de Berlin (Alemanya) i podria proporcionar una explicació a la mida gegantina d’aquesta espècie, la més gran del món.
Els investigadors, que van observar el comportament de les granotes Goliat en estat salvatge, van documentar com mouen roques de fins a dos quilograms de pes durant la preparació de les seves basses, que són vigilades pels adults en tot moment. Aquesta demostració de força és molt impressionant fins i tot en el cas d’aquestes granotes, que poden arribar a pesar més de tres quilos i superar els 30 centímetres de llargada sense comptar les potes.
Les granotes Goliat són una espècie que només es troba al Camerún i Guinea Equatorial i de la qual se’n sap ben poca cosa, especialment pel que fa a la seva conducta reproductiva. Durant els darrers deu anys, a més, la desforestació i la caça han reduït les seves poblacions en més d’un 50%.
Van ser els caçadors, precisament, els qui van descobrir primer que les Goliat són pares molt atents, que construeixen petites basses als límits de rius on l’aigua baixa amb molta intensitat, de manera que els seus ous i capgrossos estan segurs fins i tot en cas que les aigües baixin amb encara més força alhora que els protegeixen dels depredadors. L’esforç necessari per preparar aquests “nius” podria explicar que, gràcies a la selecció natural, s’hagin convertit en animals tan grans en comparació amb la resta de granotes.
Per estudiar aquest comportament, dos investigadors van baixar per ribes oposades del riu Mpoula buscant basses per a cries de granota Goliat. Al principi només les podien identificar quan hi trobaven ous o capgrossos, però després van aprendre a fer-ho buscant terra excavada i materials acumulats d’una manera contrària als efectes del corrent d’aigua. Així van trobar més d’una vintena de nius, catorze dels quals contenien 3.000 ous cadascun. Al niu amb més signes d’activitat recent, hi van col·locar una càmera.
Els cientiífics van identificar tres tipus de bassa. Un d’ells consistia a netejar basses naturals de restes de fulles i altres deixalles; el segon es prepara retirant pedretes i fulles mortes de basses poc profundes, formant una mena de presa; en el tercer cas, la presa és encara més evident, ja que les granotes netegen forats amb aigua poc profunda, retirant les roques que hi hagi a dins i fent-les servir per crear un cercle al seu voltant. Aquest darrer tipus és el més efectiu, ja que fa molt més difícil que els ous siguin arrossegats per l’aigua en cas de pluges intenses.
Gràcies a les càmeres, a més, es va poder observar un adult vigilant el niu durant tota la nit, fins just abans de l’alba. Tot i que no van poder identificar la distribució entre mascles i femelles de la construcció i la protecció de les basses, un caçador va explicar als científics que els mascles són els qui mouen les pedres per delimitar els nius mentre que les femelles els vigilen.
