Els gossos de l’antiguitat que estaven més preparats per resistir les temperatures glaçades de l’Àrtic ja van ajudar els humans de fa 10.000 anys, durant la darrera Edat de Gel, a sobreviure a una de les zones més inhòspites del planeta. Segons un estudi publicat a la revista ‘Science’, la comparació entre els gossos de tir moderns -huskies- i l’ADN d’un gos que va viure fa 9.500 anys a Sibèria Oriental mostra que comparteixen molts gens, formant una línia evolutiva clara que mostra com d’antic és l’ús de gossos per a tirar trineus i la importància que devien tenir per a la colonització de les zones més septentrionals del planeta durant la darrera Edat de Gel.
Poder traslladar materials i menjar a través de llargues distàncies en un erm glaçat com era l’Alaska i la Sibèria de fa deu-mil anys devia proporcionar un gran avantatge als humans que miraven de sobreviure-hi i devia tenir un paper essencial en la supervivència d’aquells humans primitius. La relació entre els gossos de tir actuals i l’antic gos siberià indica que devia ser així, com també ho fa la relció genètica amb l’ADN extret de les restes d’un llop de fa 33.000 anys trobat al mateix nord-est de Sibèria, que es considera molt proper a la genètica dels els gossos actuals. Així, els gossos de tir moderns comparteixen un genoma que es remunta com a mínim a fs 9.500 anys i que podria ser diferent del d’altres gossos antics trobats, que es remunten a fa més de 15.000 anys.
Les anàlisis demostren que els gossos de la Sibèria de l’antiguitat ja tenien algunes adaptacions al medi que els va ajudar a sobreviure a ells i als humans, com pèl i peülles més gruixuts, molt importants a l’hora de sobreviure i córrer entre la neu i el gel i que els gossos de tir actuals encra conserven. A més, els gossos de tir d’avui dia poden sobreviure en bones condicions amb una dieta rica en greixos, la més habitual en uns humans que, a l’Àrtic de l’Edat de Gel, s’alimentaven de caçar foques i lleons marins i que també s’aprofitaven de les balenes varades a les platges. Els gossos, que es menjaven les restes d’aquesta caça, es van adaptar a la seva alimentació.
La domesticació dels gossos, però, no va començar aleshores sinó, com assenyala el genoma d’aquests gossos, molt més abans. Si fa 10.000 anys ja hi havia poblacions diferents de gossos, això indica clarament que la primera domesticació va ser molt anterior, potser fins a fa 35.000 anys, i que les diverses famílies es van anar distanciant a partir d’allà, adaptant-se al clima, la seva funció i a l’alimentació que els donaven els humans amb qui convivien.
