L’Espai Natura Muntanya d’Alinyà és a la comarca de l’Alt Urgell, al Prepirineu català, entre la serralada del Cadí i el riu Segre. Aquest indret, com moltes altres zones del nostre país, està patint una forta reforestació a causa de l’abandonament de terres de cultiu i la disminució dels ramats. Això pot comportar, d’una banda, la pèrdua del paisatge en mosaic que actualment hi ha a la muntanya, molt interessant per la gran riquesa de biodiversitat que té associada; i, de l’altra un augment del risc d’incendis forestals de grans dimensions. Tot i així, la riquesa de la zona encara es manté perquè la pastura extensiva contribueix al control d’aquests riscos. Per potenciar aquesta activitat i evitar l’abandonament de les terres de cultiu, es va formar el projecte Biodiversitat, dins de l’Institut del Gos de Muntanya dels Pirineus, amb l’objectiu de recuperar l’ús d’aquesta raça autòctona de la serralada per a la protecció de ramats. Així, s’ajuda a desenvolupar una activitat molt abandonada en els últims anys i que, com hem vist, té una importància cabdal: el pastoreig.
Abans, quan les poblacions de llops i óssos eren molt més grans, el gos de muntanya del Pirineu era una tria molt habitual per a la protecció dels ramats. Quan els exemplars d’aquestes espècies van disminuir, però, el seu ús va anar reculant fins que, al final, només es va mantenir en algunes cases, on feien tasques de vigilància. El canvi es va produir quan, l’any 2006, es va detectar la presència de diversos llops a la serralada del Cadí, que suposaven una amenaça per als ramats de la Vall d’Alinyà. Aleshores, l’Institut va donar els primers gossos de muntanya del Pirineu. Tenir un gos d’aquestes característiques és una gran ajuda i permet als pastors que els seus ramats estiguin més ben protegits davant de depredadors potencials com els llops i els gossos assilvestrats, que poden comportar-los pèrdues econòmiques considerables. Això ajuda a mantenir les activitats de pastoreig a la zona i, per tant, a controlar l’extensió i la densitat de les seves masses forestals.
Aquest gos, però, té un desavantatge que cal tenir en compte i que deriva, en part, del desconeixement de les persones, que no coneixen la raça i no saben que no és recomanable acostar-s’hi ni tocar-los, a més, pot ser violenta amb els altres gossos. El gos de muntanya del Pirineu, doncs, és una ajuda molt gran per a la protecció de ramats i la seva reintroducció en aquesta activitat no només és molt positiva per al bestiar -i per tant, per al pastor- sinó que també ho és per a la muntanya, ja que el foment del pastoreig redueix el risc d’incendis. Tanmateix, el coneixement del seu temperament per part dels humans és necessari per evitar que es produeixin accidents.
Cristina Recasens (Palamós, 1993) és graduada en Biologia i màster en Ecologia Terrestre i Gestió de la Biodiversitat per la Universitat Autònoma de Barcelona, ha treballat tant al Centre de Recerca Ecològica i Aplicacions Forestals (CREAF) com al Servei d’Ecopatologia de Fauna Salvatge de la mateixa universitat.
