Una de les conseqüències més conegudes de l’escalfament global és la fusió de les masses de gel del món, especialment les dels pols. Aquest fenomen, però, està molt més estès i, segons un estudi publicat a la revista ‘Nature’ i elaborat per un equip internacional liderat per la Universitat de Zuric (Suïssa), les glaceres del món van perdre més de nou bilions de tones -9.000.000.000.000- de gel entre els anys 1961 i 2016, cosa que ha contribuït en 2,7cm a la pujada mitjana del nivell del mar. Combinant observacions de camp i una gran quantitat d’informació obtinguda via satèl·lit, els investigadors han calculat quant de gel s’ha perdut o guanyat en 19 regions diferents del món.
Les pèrdues més grans s’han registrat a Alaska (Estats Units), seguida de les glaceres més properes a la capa de gel de Grenlàndia i les del sud de la serralada dels Andes, a Amèrica del Sud. A més, les glaceres de la zona septentrional del Canadà i Rússia, així com l’arxipèlag de Svalbard (Noruega) també han registrat pèrdues molt importants.
A les zones temperades, com ara els Alps o el Càucas, la fusió del gel també ha estat important però, per la seva mida, la seva contribució a la pujada del nivell del mar ha estat molt menor. Curiosament, l’única àrea que ha acumulat gel durant aquest període ha estat el sud-oest d’Àsia, que té 119.000 milions de tones més de gel que el 1961. El sud-est del continent, però, n’ha perdut 112.000 milions de tones.
La Iniciativa Canvi Climàtic de l’Agència Espacial Europea, un programa d’investigació concentrat en la generació de dades sobre els elements més importants del clima de la Terra, va jugar un paper molt important en l’elaboració d’aquest estudi. El seu projecte de glaceres va proporcionar informació sobre milers de glaceres individuals.
Segons explica Frank Paul, coautor de l’estudi, a la pàgina web de l’AEE, aquestes dades “són necessàries per fer càlculs precisos a les àrees en qüestió. Fins ara, aquesta informació venia bàsicament dels satèl·lits Landsat dels Estats Units, les dades dels quals s’entreguen als usuaris europeus gràcies a un acord amb l’AEE”. En el futur, però, afirma que els Sentinelles Copèrnic contribuiran cada cop més a aquest seguiment de les glaceres.
De moment, però, les dades obtingudes han servir per reconstruir els canvis en el gruix del gel de 19.000 glaceres d’arreu del món i a estimar quant gel s’ha perdut cada any des de la dècada dels seixanta. El líder de la recerca, Michael Zemp, explica que “mentre que ara podem oferir informació clar sobre quant de gel ha perdut cada regió amb glaceres, també és important destacar que la ràtio de pèrdua s’ha incrementat significativament durant els darrers 30 anys. Estem perdent 335.000 milions de tones cada any, cosa que suposa una pujada anual del nivell del mar d’1mm”.
Tot plegat converteix la fusió de les glaceres en el segon contribuent més gran de la pujada de les aigües després de l’escalfament de les masses d’aigua dels oceans. Segons el doctor Zemp “cada any estem perdent unes tres vegades el volum de tot el gel dels Alps, i això és un 30% de la ràtio actual de pujada del nivell del mar”.
A tot el món, aquesta pèrdua de gel significa menys disponibilitat d’aigua per a milions de persones, menys reg per a les collites i menys energia hidroelèctrica, a més crear el perill d’inundacions per desbordament de llacs glacials, entre d’altres desastres naturals. Això sense comptar, és clar, les conseqüències de la pujada del nivell del mar.
La velocitat de la fusió de les glaceres a llarg termini és una dada molt important per preparar l’adaptació per al futur i una informació que ha de ser tinguda molt en compte per les organitzacions internacionals que treballen contra el canvi climàtic i les seves conseqüències, com el Grup Intergovernamental d’Experts sobre Canvi Climàtic de les Nacions Unides.
