L’aigua és un dels recursos més importants i alhora més escassos de què disposem a Catalunya, i la manera com es gestioni determinarà el seu futur i el dels seus habitants, a més de frenar o empitjorar els processos que causen el canvi climàtic i els seus efectes. A casa nostra, la disponibilitat d’aigua no només és baixa sinó que, a més, va baixant de forma consistent.
Això planteja un dels reptes més grans, si no el més gran, a què ens enfrontem i ens enfrontarem a dia d’avui i durant les properes dècades: la gestió dels recursos hídrics i la necessitat de donar resposta a tota una sèrie de factors, com la necessitat de mantenir el funcionament de l’economia i l’abastiment d’una població cada cop més gran alhora que optimitzem i reduïm el nostre consum d’aigua i implementem sistemes per augmentar les reserves disponibles.
Si l’any 2008, durant la pitjor sequera dels darrers 70 anys, la situació va arribar a extrems crítics, no saber encarar la problemàtica que tenim al davant podria arribar a cronificar els escenaris d’aquest tipus. A 21 de març, Dia Mundial de l’Aigua, i malgrat les pluges i nevades de les darreres setmanes, les reserves de les conques internes del país continuen al 57%, dinou punts menys que el mateix dia de l’any passat. Per això, l’Agència Catalana de l’Aigua té activada la prealerta per sequera i, durant els darrers 18 mesos, ha activat tot de mesures preventives i de gestió de l’aigua per assegurar la màxima eficiència i estalvi seguint el Pla Especial de Sequera.
Com a conseqüència de l’emissió de gasos d’efecte hivernacle i del corresponent augment de la temperatura de la Terra, l’evaporació de l’aigua fa augmentar la humitat a l’atmosfera. Aquest fenomen està canviant la distribució de les pluges. Mentre en algunes àrees de la Terra això provoca huracans o grans inundacions, a Catalunya fa que els embassaments, especialment els que reben aigua del Pirineu, cada cop tinguin menys aigua.
Segons dades aportades per Gabriel Borràs, responsable d’adaptació de l’Oficina Catalana del Canvi Climàtic, les precipitacions en aquella zona baixen un 3% cada dècada, fet que es reflecteix en el descens del cabal dels rius i la disminució de les reserves hídriques del país. És per això que, d’acord amb la situació de prealerta, s’està intensificant el seguiment de l’estat de les reserves i es duen a terme accions de sensibilització i informació per incrementar l’estalvi d’aigua. A més, també s’estan comprovant les captacions dels més de 300 pous subterranis recuperats, que poden complementar l’abastiment, a més de les instal·lacions de reutilització d’aigua i els plans d’emergència dels ens locals.
La producció d’aigua dessalada també s’ha anat incrementant progressivament per mantenir tant com es pugui les reserves dels embassaments. Les instal·lacions del Tordera i del Llobregat, que poden augmentar la seva capacitat fins a abastir la seva zona d’influència directa i una part de Barcelona, ja estan en marxa. La seva capacitat és limitada, però, ja que a finals de l’any passat, quan les reserves del sistema Ter-Llobregat van baixar del 50%, la dessalinitzadora del Llobregat ja va funcionar al 70% de la seva capacitat i la del Tordera a un 75%, deixant relativament poc marge abans d’arribar a la capacitat màxima.
Aquesta situació, a més, fa que el preu d’obtenció de l’aigua es dispari. Després d’un acord recent entre l’ACA i l’AMB, a més, la depuradora del Llobregat per fi compta amb un cicle terciari operatiu, que permet una aportació d’aigua semblant a una cinquena part del cost. Tot i haver estat construït el 2007, el sistema no va obtenir els permisos i el finançament per funcionar fins el gener d’aquest 2018. Segons el pla de sequera, l’aigua obtinguda del cicle terciari s’empra segons les necessitats: com a barrera contra la intrusió salina, per a usos agrícoles, ambientals o municipals –en situacions de prealerta com l’actual– o, en cas d’excepcionalitat o emergència, com a aigua de capçalera. Aquest sistema té la capacitat d’abastir una població de prop d’un milió d’habitants, equivalent al 25% de la demanda d’aigua de l’AMB.
A més del Pirineu, el Delta de l’Ebre també pateix especialment els efectes del canvi climàtic i d’una gestió deficient de l’aigua. A banda del cost econòmic que això té per la caiguda de la producció agrícola, les aigües de l’Ebre determinen fins i tot si podran continuar vivint a casa seva o hauran de marxar on els cultius i les poblacions no corrin perill d’acabar sota les aigües del Mediterrani. Si la pujada del nivell del mar ja és un factor prou important de per sí, el cabdal del riu no permet l’arribada de prou sediments al Delta i contribueix a que retrocedeixi a un ritme que es calcula d’uns 3-4 metres anuals i que, durant els darrers 25 anys, ja ha fet que les aigües ocupin 2km més. La intrusió salina, a més, afecta tant a regants com a pescadors.
Tot plegat amenaça el mitjà de vida i les cases de, com a mínim, 60.000 persones. La solució a això també està molt relacionada amb com es gestionen els recursos hídrics. L’Ebre, controlat des de Saragossa i Madrid i on la Generalitat pràcticament no pot intervenir, es controla seguint un model que prioritza la productivitat i l’economia del curs alt del riu. Els Plans Hidrològics Nacionals, de fet, cobreixen fins a Tortosa i deixen el Delta i qui hi viu a la seva sort. Un canvi en aquesta forma de gestió que posi l’ecologia i la vida i el benestar de les persones per sobre dels interessos econòmic podria marcar la diferència per a desenes de milers de catalans.
Reduir la nostra despesa hídrica és, justament, una de les formes -totes complementàries- d’abordar aquest repte. D’una banda, les companyies de distribució d’aigua treballen per eliminar les fugues dels seus sistemes que, segons un càlcul d’Agbar, se situen al voltant del 6% del volum total transportat per la xarxa. De l’altra, en casos com el dels parcs de l’Àrea Metropolitana de Barcelona, el seu consum d’aigua s’ha reduït un 34% en els darrers 12 anys gràcies als esforços dels seus responsables, que n’han millorat les instal·lacions hídriques i han buscat vegetació i formes d’abastiment alternatius per treure el major profit de cada gota consumida.
El debat, però, no es limita a solucions concretes: cal trobar respostes globals al problema de la disponibilitat de l’aigua, un dels més grans a què s’enfronten milions de persones arreu del món. Segons l’economista ambiental Gonzalo Delacámara, director acadèmic del Foro Economía del Agua les solucions, des d’un punt de vista tecnològic, ja existeixen, però cal desenvolupar-les i que, a través de mecanismes de cooperació en la gestió de l’aigua, es trobin solucions a problemes comuns tenint en compte les especificitats de cada indret. Algunes agències locals, nacionals i internacionals ja col·laboren en aquest sentit.
I els ciutadans? És lícit -i prudent- carregar tota la responsabilitat a les administracions públiques i als gestors del recurs i fer-los responsables del nostre futur? Amb una població cada cop més concentrada malgrat els problemes d’habitatge i de gestió de recursos i serveis que això suposa, les ciutats són una zona crítica per al nostre futur. A l’AMB i, en general, a les zones urbanes de Catalunya, la despesa d’aigua per persona ha baixat molt gràcies als esforços de gestió i a les campanyes de conscienciació, que han aconseguit que gran part de la població tinguin en compte el valor de l’aigua i l’empri amb cautela.
Tot i això, altre cop en el pla econòmic, la gran afluència del turisme al litoral català és un problema per l’estrès hídric que suposa especialment a l’estiu, quan hi ha més turistes i, alhora, les precipitacions són més escasses. Plantejar el turisme en termes de sostenibilitat i benestar ciutadà i no només econòmics és un altre gran repte de futur de Catalunya i no depèn només de les administracions sinó de cada empresari o autònom que se’n beneficia. El cas és semblant al que es produeix a les explotacions agrícoles on, sovint, les millores tecnològiques no redueixen el consum d’aigua sinó que fan que s’ampliï la superfície conreada per maximitzar la productivitat.
Així doncs, tot i que la situació és força greu i que s’han fet grans esforços a tots els nivells per controlar el que es pot convertir en un problema com el que afecta altres parts del planeta, el que passi en el futur amb la disponibilitat d’aigua a Catalunya és una responsabilitat comuna que cal continuar encarant com a ciutadans, empresaris o polítics, amb la mirada posada a evitar crisis que, a dia d’avui, encara es poden prevenir.
