El gel més antic i gruixut de l’oceà Àrtic s’està fonent el doble de ràpid que la resta de gel de la regió, segons un estudi encapçalat pel físic atmosfèric Kent Moore, de la Universitat de Toronto (Canadà) i que ha estat publicat a la revista ‘Geophysical Research Letters’.
Aquesta massa de glaç, situada al nord de Grenlàndia, ha resultat ser molt més mòbil del que s’havia pensat fins ara, i sembla que els corrents oceànics i atmosfèrics estan desplaçant-lo cap a altres parts de l’oceà. Així, el gel aquella regió, que es pensa que serà la darrera en deixar de tenir gel perpetu, està desapareixent al doble de velocitat que el d’altres parts de zona més septentrional del nostre planeta.
Segons els models climàtics més recents, els estius àrtics estaran lliures de gel molt aviat, potser fins i tot el 2030. Això vol dir que hi haurà menys d’un milió de quilòmetres quadrats de gel durant els estius de l’oceà Àrtic i, de fet, l’escalfament de la zona ja ha fet que la majoria del gel sigui molt més jove que abans. La majoria només té entre un i quatre anys, i com que és prim, és molt més fàcil que es fongui.
La darrera zona a resistir serà, justament, un arc de 2.000 quilòmetres que va de l’oest de l’arxipèlag àrtic canadenc fins al nord de Grenlàndia. En aquesta regió, el gel encara té més de cinc anys d’antiguitat i un gruix que pot superar els quatre metres. Tot i això, aquest darrer estudi indica que és un lloc molt dinàmic que conté dues subregions on el gruix del gel canvia 1,2 d’un any a l’altre. Allà, es perden 40 centímetres de gruix per dècada, amb un total d’1,5 metres perduts des de finals dels setanta.
La Darrera Àrea de Gel, com és coneguda, és la que té el gel més antic i gruixut de l’oceà perquè els corrents oceànics i atmosfèrics transporten trossos de glaç en moviments circulars, fent que acabin xocant i acumulant-se entre el nord de Grenlàndia i el Canadà. Fins ara, però, no se sabia que aquests corrents també eren responsables del desplaçament d’algun d’aquest gel cap a regions més càlides.
Per a les espècies que depenen del gel per a la seva supervivència, aquesta zona és un santuari, el darrer lloc on es podran replegar per mirar de sobreviure en un planeta cada cop més càlid. Conèixer-la bé, doncs, pot ajudar a veure quins punts concrets són els més adients per servir de refugi, com ara els que es mouen menys i on, per tant, el gel durarà més temps. Si aquell gel desapareix del tot, però, les espècies que en depenen estan condemnades, sense remei, a l’extinció.
