Per intentar visualitzar del que parlem cal imaginar-se que un tros de gel, una mica més gran que Xipre, desapareix de forma quasi instantània d’una capa de gel, una grandiosa i abrupta ruptura del glaç precedida per una fusió ràpida de 2,5 quilòmetres de gel a l’any. Això és el que va passar a Storfjorden a l’oceà Àrtic fa uns 11.000 anys.
“Les nostres mesures de la retirada del gel a Storfjorden mostren que les condicions imperants fins a la gran ruptura coincideixen amb les que veiem a l’Antàrtida i Groenlàndia avui”, exposa Tine Lander Rasmussen, membre de l’equip d’investigadors que han tret a la llum aquesta preocupant realitat.
Els períodes de retrocés de gel extremadament ràpids es relacionen constantment amb els períodes d’escalfament global dels oceans i la temperatura. Això es reflecteix en la retirada de la capa de gel d’altres vuit sistemes de fiords del nord de Noruega, recorda el Centre for Arctic Gas Hydrate, Environment and Climate (CAGE) en un comunicat.
El problema actualment no és només que un cop més es demostri que l’escalfament global està relacionat amb el desglaç. La major de les problemàtiques és que ens troben en una situació similar a la d’uns dels períodes climàtics més extrems que mai han existit. Això dóna algunes perspectives alarmants sobre l’estat actual del planeta. La gran fosa del màxim glacial fins a l’Holocè va ser de 10.000 anys. El canvi climàtic actual és molt més ràpid.
La desaparició d’aquesta capa de gel d’Storfjoirden també serveix per predir com avançarà el retrocés de desglaç, quan les capes superiors de gel cedeixin i l’aigua oceànica entri en contacte amb el gel interior la fusió serà encara més ràpida.
