La capa de gel de Grenlàndia emet tones de gas metà a l’atmosfera cada any, segons un nou estudi que mostra com l’activitat biològica subglacial afecta l’atmosfera molt més del què s’havia pensat fins ara. Un equip internacional d’investigadors, liderats per científics de la Universitat de Bristol (Anglaterra), van passar tres mesos a Grenlàndia analitzant l’aigua fosa que corre per una conca de la capa de gel durant els mesos d’estiu. Tal com han explicat a un article publicat a la revista ‘Nature’, van fer servir un nou tipus de sensors per mesurar els nivells de metà en l’aigua en temps real i es van adonar que el gas era exportat de manera contínua de sota el gel. Així és com van calcular que, només d’aquella part de la capa de gel de Grenlàndia, s’havien transportat unes 6 tones de metà, una quantitat equivalent a la que produeixen unes 100 vaques.
Tot i que el metà sovint s’oxida i es converteix en diòxid de carboni, la velocitat amb què aquest gas s’escapa de sota de la capa de gel fa que una part molt important arribi a l’atmosfera en la seva forma original. El metà (CH4) és el tercer gas d’efecte hivernacle més important després del CO2 i el vapor d’aigua. Tot i que és present a l’atmosfera en concentracions molt menors que el CO2, però, el seu potencial per escalfar l’atmosfera és unes 25 vegades més gran, i per això petites quantitats poden tenir un impacte enorme en les temperatures. La majoria de metà de la Terra, a més, és produït per criatures microscòpiques que converteixen matèria orgànica en metà en absència d’oxigen. La majoria d’aquests processos tenen lloc en aiguamolls, terres de conreu o a l’estómac d’alguns animals, com les vaques. La resta prové dels combustibles fòssils, especialment del gas natural.
Tot i que les emissions de metà de Grenlàndia havien estat detectades, com també ho han estat al Llac Subglacial Antàrtic, aquest és el primer cop que es detecta que les aigües foses transporten aquest cas de sota el gel cap a l’atmosfera de manera contínua. Això, és clar, també prova l’existència d’un gran ecosistema microbial sota el gel, ja que aquestes quantitats de metà no són altra cosa que una prova de la seva activitat. La majoria d’estudis sobre el metà de l’Àrtic es concentren al permagel perquè aquests sòls glaçats contenen grans quantitats de carboni orgànic que es podia convertir en metà si es fon a causa de l’escalfament global. Al mateix temps que les grans masses de gel encapsulen enormes quantitats de carboni en diverses formes, aigua líquida, microorganismes i molt poc oxigen, també poden convertir-se en unes fonts catastròfiques de metà per a l’atmosfera. L’Antàrtida, on hi ha la massa de gel més gran del planeta, hauria de ser el proper objecte d’investigació.
