El 40% de la població mundial no existiria, segons constaten alguns estudis, si no fos per les investigacions de Fritz Haber sobre la síntesi de l’amoníac a partir dels seus elements, una solució que ha permès fertilitzar els camps fins avui en dia. No obstant això, Haber no només va donar vida al món, sinó que també hi va estendre la mort, amb la creació del gas que mataria milers de persones durant la Primera Guerra Mundial i l’holocaust nazi.
Aquestes dues cares del químic són les que es mostren a l’exposició «Fritz Haber: cara i creu d’un premi Nobel», que del 7 de novembre al 30 de juny del 2019 presenta el CRAI-Biblioteca de Física i Química de la Universitat de Barcelona. A propòsit de la mostra, el fons bibliogràfic del CRAI exposarà diversos articles i textos originals escrits per Fritz Haber entre el 1896 i el 1922, l’època en què el científic va dur a terme les investigacions més transcendents de la seva vida.
Fritz Haber, originari de Breslau (actual Polònia), i nascut en el si d’una família jueva, va estudiar Química a la Universitat Friedrich Wilhelm de Berlín (actualment, Universitat Humboldt de Berlín). El 1892, es va convertir al cristianisme, un fet que el va ajudar a poder continuar la seva recerca a la Universitat Tècnica de Karlsruhe.
Els vegetals necessiten grans quantitats de nitrogen, la seva principal matèria nutritiva, però encara que aquest element està present en l’aire, les plantes no el poden aprofitar directament: només es pot aconseguir a partir d’alguns vegetals que converteixen el nitrogen atmosfèric en amoníac. La síntesi de l’amoníac que va aconseguir Fritz Haber a partir dels seus elements — l’hidrogen i el nitrogen— va permetre mantenir la producció alimentària a escala mundial. Per aquest motiu, l’any 1918 se li va atorgar el Premi Nobel de Química juntament amb Carl Bosch, que el va ajudar a implementar la troballa com a projecte industrial.
La notícia del premi, però, no es va rebre amb bons ulls, a causa de la contribució de Haber a la Primera Guerra Mundial. «En la pau, per a la humanitat, i en la guerra, per a Alemanya», era el lema de Haber en el context del 1916. El seu fort patriotisme el va portar a col·laborar amb l’exèrcit alemany mitjançant contribucions científiques per produir explosius.
D’aquesta manera, «l’aire per al pa», com s’havia anomenat la descoberta de l’amoníac, es va transformar en «l’aire per a la pólvora». Haber va començar a estudiar la producció de clor a gran escala per utilitzar-lo com a arma química, i va implantar un mètode que causaria estralls. Va emmagatzemar la substància letal en contenidors que es disposaven en la línia de combat, i quan l’aire bufava en direcció al bàndol enemic, el clor es dispersava. Entre el 14 i el 21 d’abril del 1915 el procediment es va utilitzar a la batalla d’Ypres, amb 167 tones de clor que van causar més de 6.000 ferits i 4.000 morts.
Temps després, Haber va continuar involucrat en el desenvolupament d’armes químiques, juntament amb Ferdinand Flury, amb qui va crear l’anomenat Zyklon A, un pesticida que allibera cianur d’hidrogen i que, a partir d’un mètode d’absorció, es va convertir en Zyklon B, el gas utilitzat per matar milions de persones durant l’holocaust nazi.
L’ascens al poder polític del nacionalsocialisme l’any 1933 va fer que, tot i el fort patriotisme de Haber, les seves arrels jueves el fessin sortir del país: primer, cap a la Universitat de Cambridge, on va passar dos mesos, i després cap a Suïssa, la pàtria d’adopció on moriria el 1934 a causa d’un infart. Anys després, el 1942, el Reich va adoptar l’anomenada solució final per als Untermenschen (jueus, gitanos, homosexuals, persones amb síndrome de Down, etc.), que va suposar aplicar el Zyklon B a les càmeres de gas. Entre el 1942 i el 1943, es van enviar dinou tones d’aquest material al camp d’Auschwitz-Birkenau, on acabaria morint la mateixa família jueva de Fritz Haber.
El coneixement dels judicis de Nuremberg i l’exposició pública de l’ús del Zyklon B a les càmeres de gas d’Auschwitz van repercutir profundament en els tres fills de Haber, un del primer matrimoni amb Clara Immerwahr, i dos del segon amb Charlotte Nathan. Els dos fills grans es van suïcidar a finals del 1946. La mostra del CRAI presenta un exemplar del llibre que Ludwig, el tercer fill de Haber, va escriure sobre la figura del seu pare.
La primera dona de Fritz Haber va ser Clara Immerwarh, que lluny de limitar-se al paper d’esposa, va ser un personatge important per a la història d’Alemanya. L’any 1897 Immerwarh també va decidir convertir-se al cristianisme per accedir als estudis superiors, una fita complicada només pel fet de ser dona. No obstant això, el 1898 Clara es va convertir en la primera dona que obtenia el doctorat en Química a la Universitat de Breslau.
Quan es va casar, va assumir les tasques de la llar en detriment del seu desenvolupament professional. El manteniment de la llar i l’abandonament de la seva professió van impulsar Clara cap a un feminisme i un pacifisme declarats que l’acabarien allunyant del marit. Immerwarh no estava d’acord amb la participació de Haber en la carrera armamentista d’Alemanya, la qual cosa, segons afirma Gerit von Leitner, un dels seus biògrafs, va conduir el matrimoni a diverses discussions. L’any 1915 Clara va agafar la pistola reglamentària del seu marit i es va suïcidar al jardí de casa.
Articles, llibres i objectes conformen l’exposició que ha preparat el CRAI Biblioteca de Física i Química sobre Fritz Haber. Tant les obres bibliogràfiques com el material gràfic o químic exposat fan èmfasi en les dues cares que van caracteritzar el químic: la que va donar vida amb l’augment de la fertilitat de l’agricultura, i la que va donar mort amb l’ús de gas químic en els conflictes bèl·lics.
Arnald Grabulosa, Narcís Homs i Pilar Ramírez de la Piscina, professors de Química Inorgànica de la UB i comissaris de la mostra, han elaborat una exposició que es compon d’un espai central amb els articles originals de Haber i un seguit de vitrines amb els diferents àmbits que s’han vist condicionats per les seves investigacions.
A les vitrines es poden veure obres de teatre i poesia sobre la figura del químic escrites en la seva època, així com una part dedicada a l’empresa BASF (Badische Anilin und Soda Fabrik), que va patentar la síntesi de l’amoníac, amb un seguit de catalitzadors per mostrar aquest procés.
Per il·lustrar la pervivència del projecte Haber-Bosch, també s’hi han inclòs productes actuals que s’utilitzen quotidianament per fertilitzar la terra. A més, s’exposa una mostra d’algunes armes químiques de la Primera Guerra Mundial. Un conjunt d’objectes que, juntament amb els articles, llibres i dos pòsters amb informació sobre la figura del químic, reconstrueixen una aproximació molt detallada de la controvertida figura de Fritz Haber.
