Microplàstics
Microplàstics trobats a la costa mediterrània | Universitat de Barcelona

!--akiadsense-->

Polietilè, polipropilè i poliestirè són els tipus de microplàstics més abundants a les aigües costaneres de la Mediterrània, segons un nou treball publicat a la revista ‘Marine Pollution Bulletin’ pels experts Miquel Canals, William P. de Haan, i Anna Sànchez Vidal, del Grup de Recerca Consolidat en Geociències Marines de la Facultat de Ciències de la Terra de la UB. Aquest treball descriu la presència de diferents tipus de microplàstics en el litoral mediterrani peninsular, en concret a les costes de Catalunya, la regió de Múrcia i Almeria. Segons els resultats, també són abundants els polímers de niló, poliuretà (PUR), polietilè tereftalat (PET), etilvinilacetat (EVA), policlorur de vinil (PVC), crilonitril butadiè estirè (ABS) i polímers fluorocarbonats. També s’ha identificat per primer cop indicis de materials plàstics d’origen marí -en concret, partícules de pintura dels vaixells- no gaire estudiats fins ara a la conca del Mediterrani.

Cilindres i esferes petites, escumes de poliestirè, filaments derivats d’arts de pesca i abundants fragments més grans de plàstics de composició química es compten entre els materials trobats a les costes mediterrànies. S’han analitzat prop de 2.500 mostres de materials plàstics obtinguts en diferents campanyes oceanogràfiques al llarg d’un eix nord-sud a cadascuna de les àrees d’estudi. En totes les zones estudiades abunden els fragments de polietilè (54,5 %), polipropilè (16,5 %) i poliestirè (9,7%) -els polímers termoplàstics més produïts arreu del món-, que suren a l’aigua marina i probablement provenen del continent.

Microplàstic
Microplàstic | Universitat de Barcelona

!--akiadsense-->

Fins ara, cap estudi ha pogut verificar el temps de permanència del plàstic al mar abans no es degradi o quedi enterrat. Segons el nou estudi, els microplàstics de les costes mediterrànies peninsulars “són arrodonits, de mida molt petita i de baix pes específic, i això podria indicar un estat de degradació avançat i, per tant, una llarga permanència en el medi marí”, explica l’expert William P. de Haan, primer autor de l’estudi. El treball identifica indrets al litoral peninsular amb concentracions màximes de fins a 500.000 microplàstics per quilòmetre quadrat, un valor molt superior al valor mitjà, que és de 100.000 mp/km2. “Aquests resultats són coincidents amb estudis fets en altres regions de la Mediterrània, un ecosistema marí que és considerat un dels embornals de microplàstics flotants més grans del món”, apunta de Haan.

A les costes catalanes, la concentració mitjana de microplàstics supera els 180.000 ítems per quilòmetre quadrat. Els valors més extrems s’han trobat davant de les costes de la Tordera (500.000 mp/km2) i el Besòs (fins a 110.000 mp/km2), que són àrees amb una pressió antròpica considerable a causa de la densitat de població elevada, el turisme, l’ús de les platges i les activitats marítimes diverses. Entre els microplàstics analitzats, abunden els compostos de polietilè i la majoria són translúcids o bé transparents (65%). En aquestes àrees litorals, els canvis en la intensitat i l’abast del corrent del Nord, que circula paral·lelament a la costa en direcció nord-sud, i els corrents de deriva litoral són factors que probablement afecten la distribució dels microplàstics dins el mar. Segons estudis previs, el corrent del Nord podria arribar a transportar fins a mil milions de partícules de plàstic per dia amb un pes total de fins a 86 tones.

Recollida de mostres al Mediterrani
Recollida de mostres al Mediterrani | Universitat de Barcelona

!--akiadsense-->

Els plàstics no es comporten sempre de la mateixa manera, i per això és difícil precisar de manera genèrica el seu destí final en el medi marí. “Les seves mides i propietats físiques i químiques, així com les condicions del medi marí, determinen el destí dels microplàstics dins de l’aigua”, explica la investigadora Anna Sànchez Vidal. “La densitat del material plàstic és un factor determinant en el cas dels fragments més grans. Si parlem d’un microplàstic, la dinàmica és molt més complexa. A més, la densitat de l’aigua marina varia per diversos factors -temperatura, salinitat, posició geogràfica, profunditat-, i això afecta de manera directa la flotabilitat dels microplàstics”.

L’estudi descriu per primer cop el gran potencial dels microplàstics -sobretot dels més petits de forma angular- per integrar-se en els agregats orgànics marins, formats per partícules d’origen orgànic i minerals. Aquesta interacció, que fins ara només s’havia descrit al laboratori, és un fenomen que es produeix de manera natural en el medi marí, tal com revela com a primícia el nou treball. Així doncs, un 40% dels microplàstics (en quantitat) i un 25% (en massa) poden formar aquests agregats marins. Aquest procés podria facilitar l’enfonsament i l’acumulació dels microplàstics poc densos a les fondalades marines, un ambient lluny de l’abast de l’únic agent capaç de degradar-los: la llum ultraviolada de la radiació solar.

“Prop del 66% dels microplàstics que hem trobat en els agregats marins (polietilè, polipropilè i poliestirè expandit) són polímers de densitat inferior a l’aigua de mar. Aquesta hipòtesi podria explicar la presència de microplàstics de baixa densitat a les grans profunditats marines de tot el planeta, i per què l’abundància de plàstics surant a la superfície de l’oceà és menor de l’esperada”, detalla Sànchez Vidal. Sovint, els plàstics que suren a la superfície del mar són ingerits pels organismes marins, que els confonen amb aliments. Fins i tot, el zooplàncton és capaç d’ingerir microplàstics i d’expulsar-los mitjançant pèl·lets fecals que poden assolir els grans fons marins. Es tracta d’una situació coneguda i no gaire estudiada en els ecosistemes marins. A més, a banda dels additius que contenen per se, els microplàstics poden incorporar a la cadena tròfica compostos tòxics presents a l’aigua marina. Transportats pels corrents marins, aquests materials plàstics també poden esdevenir vehicles de dispersió d’espècies invasores i organismes patògens.

Microplàstics | Universitat d’Oregon (CC)

!--akiadsense-->

El canvi climàtic, la indústria pesquera, el transport marítim, la prospecció i explotació d’hidrocarburs i els abocaments industrials són algunes de les grans amenaces per al futur dels sistemes marins i costaners de la Mediterrània. Protegir i millorar la qualitat mediambiental de la mar Mediterrània és, indefugiblement, una prioritat en l’agenda científica i de política ambiental europea. En aquest horitzó de desafiaments científics, els experts del GRC en Geociències Marines de la UB han participat en treballs d’abast internacional que alerten de l’impacte mediambiental de les micropartícules en el medi marí.

En el cas de la Mediterrània, algunes de les referències més importants en protecció mediambiental són la Directiva marc sobre l’estratègia marina i el Conveni de Barcelona per a la Protecció de la Mar Mediterrània, signat el 1976 i modificat el 1995. Tal com explica el catedràtic Miquel Canals, cap del GCR en Geociències Marines de la UB i director del Departament de Dinàmica de la Terra i de l’Oceà, “la Directiva marc preveu una sèrie d’iniciatives per protegir i millorar l’estat ambiental dels ecosistemes marins a tot Europa. En aquesta línia, ha definit un conjunt d’indicadors que inclouen aspectes relacionats amb la investigació sobre la brossa marina i, en concret, un millor coneixement dels impactes ambientals i biològics de les micropartícules en el medi marí”. “Al seu torn, la prevenció de qualsevol tipus de contaminació és un dels objectius principals del Conveni de Barcelona. En aquest context, destaquen iniciatives com ara ‘Fent front a les deixalles marines a la Mediterrània” i “Una Mediterrània sense plàstics’, relacionades entre si i amb l’impacte mediambiental dels microplàstics”, conclou Canals.

Nou comentari