La contribució de les dones a la ciència ha estat, històricament i sovint encara a dia d’avui, menystinguda. Afortunadament, i encara que sigui tard, algunes d’elles van rebent lentament el reconeixement que es mereixen. Aprofitant la proximitat del Dia de la Dona i la Nena a la Ciència, que es celebra aquest 11 de febrer, la Universitat Estatal de San Francisco (Estats Units) ha publicat els resultats d’un estudi que demostra que es poden rescatar les contribucions amagades de les dones a la ciència i que es basa en la revisió de gairebé 900 articles publicats durant un període de 20 anys. El treball, que s’ha circumscrit a un camp molt concret -la biologia poblacional teòrica-, no només ha fet veure que és possible aconseguir-ho sinó, també, que els biaixos a l’hora de reconèixer la feina de les dones a la ciència, que han tingut un impacte molt important i que continua a dia d’avui.
Els responsables de l’estudi s’han sorprès pels resultats obtinguts ja que, tot i la quantitat de científiques que han trobat durant la seva investigació, no n’havien sentit a parlar fins ara. Per dur a terme aquesta tasca de “rescat”, una característica concreta de l’estructura dels articles científics va resultar molt útil: tot i que ser a la llista d’autors és la manera més evident de demostrar la participació d’una persona en un estudi, les contribucions considerades menys importants també apareixen reflectides però, en aquest cas, a l’apartat de “reconeixements”, que normalment no rep gaire atenció. El problema, força sorprenent, és que no hi ha normes establertes per determinar quin volum de feina ha de fer un investigador per passar d’aquesta llista a la d’autors, i l’estudi de la SFSU posa de manifest que, si més no en el camp concret que l’ocupa, les llistes de reconeixement dels articles són plens de dones que, segons la descripció de la feina que van fer, havien participat de manera important als estudis en qüestió.
Dels 883 articles revisats, que van ser publicats entre 1970 i 1990, les dones només suposen el 7,4% dels autors però, en canvi, el 43,2% dels reconeixements. A més, quan la programació va passar de ser una feina associada a les dones i va adquirir més prestigi, el seu nombre es va reduir significativament en detriment dels homes. Totes aquestes investigadores, tot i el poc reconeixement que van rebre en el seu moment, van demostrar ser molt creatives i van contribuir de manera molt decisiva als estudis de què van prendre part. Alguns noms es repeteixen diverses vegades, com és el cas de Margaret Wu, que fins i tot va participar en un estudi queva dissenyar una manera d’estimar la diversitat genètica i que és considerat un dels més influents del seu camp.
Aquesta manca de reconeixement per la seva feina, però, va fer que moltes dones no tinguessin l’oportunitat de desenvolupar tot el seu potencial com a científiques i això, més enllà de l’evident perjudici que els va causar, també ha tingut un efecte molt negatiu en l’avenç de la ciència. Mentre alguns camps, com la biologia evolutiva, van permetre una incorporació força exitosa de les dones, alguns altres, considerats més “durs”, com els que tenen en la programació un component molt important, les van deixar de banda reiteradament després d’anys en què, tot i que amagades, havien jugat un paper cabdal. És el cas de la genètica poblacional, que a dia d’avui continua sent un camp dominat pels homes.
Aquest estudi té la intenció de ser un pas més per invertir aquesta tendència, mostrant la feina feta per les dones en aquesta disciplina i animar-les a continuar prenent-ne part. Tot i això, aquest camp no és, evidentment, l’únic que ha estat afectat per la minimització del paper de les dones a la ciència. De fet, els responsables d’aquest treball volen continuar traient a la llum la feina de tantes i tantes científiques que van jugar un paper molt important en diversos camps de la recerca científica i, a més, animar a altres científics a que facin el mateix amb les disciplines a què es dediquen.
