Quan arriben al final de la seva vida, la gran majoria de les estrelles es converteixen en gegants vermelles que perden la seva massa a causa del vent estel·lar, el corrent de partícules que surt de la seva atmosfera. Al final d’aquest procés, les estrelles es converteixen en nebuloses planetàries de gas ionitzat que, al centre, tenen el que queda de l’estrella, una nana blanca. Mentre fins ara es pensava que aquesta evolució era molt ràpida, un equip d’investigadors de catorze institucions científiques europees han observat una interaccio que podria oferir una explicació alternativa a aquesta pèrdua ràpida de massa de les estrelles que esgoten el seu combustible.
L’estudi que han elaborat, i que ha estat publicat a la revista ‘Nature Astronomy’, demostra que aquestes estrelles perden massa a una velocitat molt més lenta i que, segons han observat, el vent estelar no és més fort que a la resta d’estrelles sinó que es veu afectat per una estrella companya que, fins ara, no s’havia detectat i que orbita la gegant vermella. Així doncs, el fet és que les estrelles gegants vermelles necessiten molt més temps per expulsar els elements que hi ha al seu interior, que contribueix a enriquir l’espai interestel·lar i a la composició i evolució química de les galàxies i els objectes que contenen.
A causa de la gran distància que ens acosta de les més properes d’aquestes estrelles, l’únic observatori de la Terra des d’on es pot aconseguir informació sobre aquests vents estel·lars que es pensaven tan forts és l’ALMA, l’Atacama Large Millimeter/submillimeter Array (ALMA), una xarxa de radiotelescopis internacionals construida a un desert al nord de Xile. Les dades obtingudes mostren una estructura en espiral que permet concloure que la interacció entre una gegant vermella i la seva companya crea una morfologia molt complexa que, fins ara, no s’havia pogut detectar. Gràcies a aquestes observacions, els investigadors creuen que la darrera part de la vida d’una estrella no té aquest vent estel·lar fort com a característica sinó que, de fet, és com el de la resta de les estrelles, fent que triguin molt més a encongir-se i morir.
Tot i que fins ara aquest fenomen només s’ha observat en una estrella, els científics buscaran altres exemples semblants que, a més, podrien demostrar que els sistemes d’estrelles binàries són molt més habituals que no pensàvem.
